L'enigma Ensenyament

D'això d'Ensenyament, fins fa dos dies Educació, i abans Ensenyament, sembla curiós que, sent tan senzill, se n'hagi de parlar tant. Aquest articulista, sincerament, no en voldria parlar, però ja en temps de la Carme Laura Gil, i també sobretot en temps del conseller Ernest Maragall, n'ha hagut de parlar, i molt. Per què? Perquè sembla una mania dels consellers l'intervencionisme en un assumpte que, un cop tots hi estem d'acord, no s'hauria de tocar res més que allò necessari per actualitzar-ne els coneixements a impartir. Però sembla que no hi ha cap conseller que arribi a aquesta feina tenint clares quatre coses, i es limiti a gestionar, això sí, la dificultosa càrrega econòmica que comporta. Fa pocs dies un articulista defensava en aquest diari la labor de l'últim conseller, i és curiós que, sense deixar de tenir més o menys raó en una o altra cosa, no deixava, tanmateix, de tenir substanciosos oblits; a saber, que la LEC per fi ha trobat una solució donant una bona autonomia a mestres, professors i centres. Autonomia? Quina autonomia? En els últims tres anys, per decret, s'han canviat currículums de l'ESO, especialment els de quart, s'han desplaçat assignatures, com ara dibuix o tecnologia, posant-les als llimbs, s'ha modificat el treball de síntesi de quart, s'han obert itineraris, s'han eliminat les aules d'acollida, s'ha imposat la sisena hora a primària (un dels errors més greus del conseller sortint, perquè això ha desequilibrat totalment el pressupost del departament), s'ha tret la jornada intensiva del juny, s'ha modificat el calendari escolar, s'han modificat assignatures de batxillerat, s'han tret hores de llengua catalana i castellana a batxillerat, s'ha introduït l'assignatura sobre història de la ciència, obligatòria, i s'ha canviat de dalt a baix tota la selectivitat, i això últim amb uns criteris que fan posar els pèls de punta, perquè, entre altres nicieses, obliguen l'alumne que acaba d'entrar a primer a saber amb claredat quina carrera vol fer i a quina facultat la vol fer!... Ah, i s'ha fet obligatòria la presència de la religió al centre, provocant un autèntic maldecap a les direccions per tal d'acomodar, mentre un 5% fa religió, tota la resta d'alumnes.

Tot això no s'ha consultat mai als centres, i en cap cas és una possibilitat. Per altra banda, el règim intern dels alumnes, les guàrdies de pati, les sortides, els horaris de classes (sap les vegades que hem demanat fer jornada intensiva tot l'any, la qual cosa suposa estalviar-se els menjadors, i s'hi ha negat sempre) són d'obligat compliment, i el centre no hi pot fer res. També les hores de càrrecs, i els professors que necessitem són coses que decideix el departament. O sigui que tenim autonomia per decidir a quina aula fem les reunions, i què mengem per esmorzar, al bar, en la mitja hora de pati. Però és que per l'altra banda, volen que els ho digui, una real autonomia de centres fa més por que una pedregada, perquè l'ensenyament públic, i crec que el privat també, s'hauria de regir sempre, en tot el territori, per uns mateixos paràmetres. O sigui que si realment s'acompleix que els nous directors titulats l'emprenen per fer el centre a la seva mida, ja podem tremolar. El que passa és que aquest règim col·lectiu necessari no cal que el toquin tant, perquè a cada reforma l'enfonsen una mica més. I si el volen tocar, doncs que primer preguntin. Els ho demano per favor. També sembla que ha estat molt bé contractar més professors, fer oposicions de catedràtic i posar ordinadors a l'aula. Home, la gestió bàsica del conseller/a és contractar personal si en fa falta, i n'ha fet falta amb la immigració, complir la llei segons la qual s'han de convocar oposicions (feia dotze anys que no sortien catedràtics, i tot s'ha de dir, són de règim administratiu, o d'ofici, perquè et feien catedràtic per papers, sense examen!), i introduir les noves tecnologies als centres. Però això dels ordinadors necessitaria un altre article. Diguem només que l'ordinador ha entrat a l'aula i ningú sap com ha passat. Quan es va introduir la reforma, tots vam fer un curset. Ara et posen el Wi-Fi, la pissarra electrònica, et donen la caixa, i apa, a fer classe!... No s'estranyi l'articulista defensor que es queixés el personal que el conseller no els escoltava i que els sindicats anessin contra ell, sobretot perquè el senyor Ernest Maragall no ha estat, en cap cas, un model de cortesia amb els seus funcionaris. Amb el que estic totalment d'acord és amb el desastrós paper de la premsa, especialment un parell de diaris de gran tirada de Barcelona. Que ens treguin en portada perquè els resultats, segons un senyors que jo no he vist mai al meu institut, són dolents, o no gaire bons, i en canvi no ens treguin mai perquè la gran majoria d'alumnes acaben sortint fets unes persones, malgrat la premsa, les famílies i tota la societat, que ja és dir, això no surt mai.

Per mi, el que és un enigma és que una cosa tan clara com ensenyar i educar, que suposa només que qui ensenya i educa sigui el professor o la família, o a l'inrevés, estigui prèviament ensenyat i educat, i tingui el temps suficient i la calma necessària per fer-ho, provoqui tan d'enrenou. Senyora consellera, li ho prego: faci el mínim, modifiqui allò imprescindible, no ens destorbi, doni'ns els mitjans possibles i/o necessaris, procuri que tots els centres tinguin el mateix, i que cada professor estigui ben preparat i li agradi la feina. Faci servir el sentit comú. I deixi'ns fer. No se'n penedirà, i li ho agrairem moltíssim. És a dir, no ens utilitzi. Mai, per allò fet a ensenyament, s'han guanyat o perdut unes eleccions (bé, en el cas del senyor Ernest Maragall, no podria assegurar-ho).