Govern i corsaris

Cent dies de gràcia no són una butlla incondicional i, ara, s'imposen dos comentaris sobre el llautó que el govern comença a traslluir i un sobre l'audàcia que s'ha permès al Palau de la Música, fora de tota mesura:

1. La tisora pressupostària tira pel dret i no deixa d'afectar elements de l'estat del benestar. Hi ha raons de pes, la crisi colla, però no és comprensible que, en aquest context, el mateix govern persisteixi en la suspensió de l'impost de successions. Sembla que hi ha més ideologia que sentit de la realitat. Altres indicis ho confirmen. La conselleria d'Educació ha esdevingut conselleria d'Ensenyament, “perquè l'educació correspon a les famílies i a la religió”. Se suposa que, com a mínim, a l'Església catòlica i a l'islam. L'educació democràtica i cívica ja no té raó de ser? La mateixa conselleria s'ha apressat a encarregar un primer estudi que deu considerar prioritari: sobre la separació de gèneres a l'escola.

2. Al voltant del 10-J, inflades les veles per l'huracà glaçat de l'Espanya eterna i per la bufera eufòrica dels independentistes, el famós timó d'Artur Mas girava cap a un nou horitzó, on despuntava el sol rupturista del “concert econòmic a la basca”. Molts independentistes sucumbirien a aquests encants i corregueren a votar CiU. L'endemà de les eleccions, és clar, el “concert” ja havia esdevingut “pacte fiscal”, cosa molt més enraonada. Però, alerta, segons el govern, encara “no toca”. Ja hi som. No tocarà, diu, fins després de les eleccions espanyoles del 2012, sobre les quals les enquestes, per ara, vaticinen la victòria del PP, amb una majoria que reduiria a zero el valor de canvi de CiU. Per què hem d'esperar aquest negre escenari? Per què no ara? Cap resposta. No deu ser que, en el fons, no es busquen solucions sinó administrar la tensió que es desprèn de les no-solucions? On queda la reparació de la sentència contra l'Estatut? No és això, el que tocaria ara exigir i obtenir? Mentrestant, “impasible el ademán”, l'involucionisme vol situar-nos no ja en la reparació de l'Estatut, sinó en la defensa contra una nova harmonització. La indignació-eufòria del 10-J quedarà finalment en una bullida de sidral? No sembla endevinar-se cap estratègia de país, només ingenuïtat dels uns, joc tàctic dels altres i desgast dels qui es resisteixen a ballar aquesta murga.

3. El Govern de la Generalitat s'ha passat de rosca: ha suplantat el Consorci del Palau de la Música i s'ha pronunciat contra les imputacions que demana el fiscal en relació amb el suposat finançament il·legal de CiU a través del Palau. I també s'ha pronunciat contra la separació dels dos casos: del cas Millet-Montull, pràcticament enllestit i resoluble abans de l'estiu, i del cas sobre el finançament partidari, tot just iniciat i que amenaça d'allargassar-se indefinidament. Aquesta actuació del govern, al dictat dels estrictes i més opacs interessos de CiU, comporta un greu desistiment en la defensa dels drets del Consorci del Palau de la Música pel que fa al segon cas (finançament partidari). I, si tingués èxit, comportaria també l'ajornament indefinit del rescabalament de l'Orfeó Català i del Palau pel que fa al primer cas (Millet-Montull), que quedaria fatalment lligat a la lenta progressió del segon, amb el risc que mentrestant s'esfumessin els actius encara disponibles per al rescabalament.

Per què el Govern de CiU sembla interessat que la resolució del cas Millet-Montull no es tanqui l'estiu vinent? No val a callar ni valen tampoc les explicacions irrisòries. Caldria una mica de coratge i fer net, ara que ja han passat les eleccions. Davant de l'escandalós silenci, ens queda recordar com la Pèrfida Albió salvaguardava alguns pirates i acabava fent-los cavallers, perquè no n'eren pas, de pirates, sinó corsaris de la reina.