L'enemic de la festa

Lle­git a la premsa de prin­ci­pis d'any: “Fa una tem­po­rada que sen­tim i lle­gim pro­pos­tes que exi­gei­xen la reta­llada de l'estat del benes­tar amb ecos de cien­ti­fisme i ine­vi­ta­lisme que res­so­nen amb aires de supe­ri­o­ri­tat alliçona­dora”. Fa uns mesos, jo mateix, en l'arti­cle, Tre­ba­llar per viure o viure..., i en relació amb la intenció de tres con­sis­to­ris metro­po­li­tans de can­viar el dia fes­tiu local de la segona Pas­qua pel de Sant Valentí, em movia sobre la qüestió: la volun­tat expres­sada per sec­tors del “món dels nego­cis”, sobre­tot del finan­ce­risme espe­cu­la­tiu, de liqui­dar el sis­tema que, en aca­bar la Segona Guerra Mun­dial, enmig d'una crisi política, social, sanitària, edu­ca­tiva, etc. van dotar-se les democràcies euro­pees. Un sis­tema, la soci­e­tat del benes­tar, que no tan sols es movia en la direcció de solu­ci­ons econòmiques i polítiques sinó també en la de la cul­tura i la moral d'atenció a totes les capes soci­als, les mit­ja­nes i, sobre­tot, les popu­lars, secu­lar­ment des­pro­te­gi­des dels abu­sos dels pode­ro­sos. L'extensió del gaudi del temps fes­tiu per a les clas­ses popu­lars –obre­res– no neix abans del segle XX. Els anys trenta, a França, el Front Popu­lar intro­du­eix dues set­ma­nes de vacan­ces paga­des, nove­tat que, els anys qua­ranta, fina­lit­zada la con­tesa mun­dial, s'escampa arreu d'Europa. A Espa­nya són un tardà dret cons­ti­tu­ci­o­nal a par­tir del setanta-vuit.

Aquest temps fes­tiu, acon­se­guit per les clas­ses popu­lars, de fet subs­tituïa les velles eta­pes fes­ti­ves ante­ri­ors a la revo­lució indus­trial. Unes eta­pes fes­ti­ves, les del camp i les altres eco­no­mies anti­gues, que es prac­ti­ca­ven quan aques­tes no per­me­tien el tre­ball, i de les quals són here­ves les que ano­me­nem fes­tes tra­di­ci­o­nals. Es fa evi­dent que les clas­ses altes no neces­si­ta­ven d'aquell temps fes­tiu, aquest sec­tor de la soci­e­tat pot orga­nit­zar-se el temps en funció de les seves con­veniències i nego­cis, con­veniències i nego­cis que inde­fu­gi­ble­ment impli­quen, i com­pli­quen, la resta de la soci­e­tat. Però aquesta resta de la soci­e­tat –la majo­ria dels humans– sí que neces­sita d'aquests temps fes­tius, els neces­sita mate­ri­al­ment (per al des­cans físic) i els neces­sita, sobre­tot, per con­ti­nuar cre­ient en la uto­pia d'una soci­e­tat més justa, més feliç; per no caure en el desànim i la depressió. La soci­e­tat antiga, per a aquesta con­tingència, dis­po­sava, com ja he dit, de les fes­tes del calen­dari, les esta­ci­o­nals i les reli­gi­o­ses; també les pro­ce­dents dels vells mites còsmics. La soci­e­tat indus­trial va rom­pre el vell calen­dari fes­tiu, en part per la pèrdua de con­tin­guts: la majo­ria de la població, dedi­cada ara al tre­ball indus­trial, no cul­ti­vava, no collia, ja no li calia saber res del sol, i a penes del cel. A poc a poc els refe­rents pas­sa­ren de l'espai natu­ral a un nou espai urbà, on l'home no depe­nia, o sem­blava ja no depen­dre de les for­ces natu­rals, i també oblidà el cel i la seva èpica. Però la soci­e­tat humana, sobre­tot les capes popu­lars, encara que ja no depen­guin dels fenòmens natu­rals, encara que ja no es cre­gui en déus proveïdors ni sal­va­dors, con­ti­nua neces­si­tant un temps fes­tiu, un temps per jugar i gau­dir, un temps, com ja he dit, per con­ti­nuar cre­ient en la uto­pia d'una soci­e­tat més justa i feliç; cal con­ti­nuar cre­ient que un altre món és pos­si­ble. Els grans cab­dills, però, els finan­cers espe­cu­la­dors, els ban­quers de tota casta, no neces­si­ten d'aquest temps, ells no neces­si­ten –sem­bla ser– ni can­tar ni ballar... no neces­si­ten de temps fes­tiu. George Soros, ins­tal·lat a la seva taula amb el cor dels seus com­pa­res, un dia deci­deix fer caure l'eco­no­mia grega, i ho fan. D'altres com ell, asse­guts al vol­tant de les seves tau­les, han deci­dit que, al segle XXI, l'únic acon­se­gui­ment de la gran guerra: la democràcia i la soci­e­tat del benes­tar, és defi­citària i que cal reem­plaçar-la. Reem­plaçar-la per què? És la pre­gunta que ens fem, i temem que la res­posta no ens agra­darà.