Poca broma amb Europa

Les opi­ni­ons públi­ques es for­men o defor­men amb el dego­teig cons­tant de parau­les, que aca­ben ama­rant un gruix de consciències prou con­si­de­ra­ble per esde­ve­nir una opinió domi­nant. Si dia rere dia sen­tiu i lle­giu comen­ta­ris, la majo­ria orfes de prova i argu­ments, sobre la irre­llevància, la paràlisi, la inca­pa­ci­tat, la ine­ficàcia, la caco­fo­nia, en suma, la lec­tura nega­tiva de tot el que fa o deixa de fer la Unió Euro­pea, ales­ho­res és pos­si­ble que aca­beu cre­ient que la UE és un fracàs, l'euro una càrrega, les regles comu­nitàries una coti­lla i que seria millor roman­dre en la sen­zi­llesa i la segu­re­tat d'un claus­tre matern naci­o­nal.

Calia un cap de turc a qui res­pon­sa­bi­lit­zar de la per­sistència de la crisi i dels seus efec­tes soci­als. La UE és el sub­jecte ideal per a tal funció, que per­met difu­mi­nar les cau­ses majors de la crisi, les res­pon­sa­bi­li­tats direc­tes i les com­pli­ci­tats com­par­ti­des per milers de per­so­nes que van sucar poc o molt en el negoci immo­bi­li­ari i els mili­ons que van par­ti­ci­par en la festa del con­sum super­flu sense poder-s'ho per­me­tre.

Europa no té qui la defensi ni qui relati amb prosa seduc­tora, capaç de gene­rar passió euro­pea, tot el que s'està fent des de la UE tant en el pla de la vida quo­ti­di­ana de la població com en el de les mesu­res extra­or­dinàries adop­ta­des per superar les con­seqüències de la crisi i per com­ba­tre els atacs espe­cu­la­tius con­tra l'euro i con­tra el deute sobirà dels estats més afe­blits per la crisi. Les ins­ti­tu­ci­ons de la UE infor­men, expo­sen fets, anun­cien la cre­ació i posada en marxa d'òrgans i ins­tru­ments de con­trol i coo­pe­ració, pot­ser amb retard –cal con­sen­suar-los entre vint-i-set estats, men­tre que els mer­cats actuen ins­tantània­ment–, però impen­sa­bles fa poc temps i que apun­ten cap a for­mes de fede­ra­lit­zació fis­cal i de coor­di­nació pres­su­postària, d'inte­gració econòmica, per fi.

Lamen­ta­ble­ment, les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees no esca­pen al recel que s'ha ins­tal·lat entre la població envers els poders públics. No se'ls escolta, no se'ls creu. La incer­tesa i el buit són pre­fe­rits a la con­fiança vigi­lant en què es basa la democràcia repre­sen­ta­tiva. El pano­rama és deso­lat, no sols les ins­ti­tu­ci­ons –les comu­nitàries i les naci­o­nals– patei­xen el mal de la soli­tud. De retruc, també el pateix la població que ha dimi­tit de la ciu­ta­da­nia per con­for­mar-se amb la con­dició de víctima.

Alguns pre­te­nen que no calen expli­ca­ci­ons, sinó fets. Felipe González posa un exem­ple nota­ble, però massa con­des­cen­dent: el jove euro­peu d'avui dia no sap què és Schen­gen –l'acord pel qual se supri­mei­xen els con­trols fron­te­rers entre deter­mi­nats països euro­peus–, i, tan­ma­teix, viatja sense fron­te­res. Per arri­bar a Schen­gen, a la lli­ber­tat de viat­jar i a totes les altres lli­ber­tats que fan aquesta pos­si­ble, ha cal­gut vèncer des­con­fi­an­ces secu­lars i des­mun­tar blin­dat­ges esta­tals. No li sobra­ria saber-ho, al jove. Amb els fets no n'hi ha prou, calen també les parau­les que els valo­rin.

El vell relat de la cons­trucció euro­pea no és caduc. Al con­trari, com més ens allu­nyem de la post­guerra euro­pea més convé recor­dar a les noves gene­ra­ci­ons que la tríada pau, lli­ber­tat, pros­pe­ri­tat –una vari­ant moderna del clàssic lli­ber­tat, igual­tat, fra­ter­ni­tat– ha estat l'èxit d'un immens esforç de recon­ci­li­ació entre els euro­peus. Al relat d'on venim s'ha d'afe­gir el relat d'on volem anar. I no apre­ciem prou el que ja som com a Unió Euro­pea. Cap altra regió del món no ha arri­bat tan lluny en la inte­gració supra­na­ci­o­nal. La crisi ens col­peja, ens depri­meix, sí, però ens ha de recon­for­tar un nord-ame­ricà, Paul Krug­man, premi Nobel d'Eco­no­mia, dient-nos que els euro­peus no estem patint el mateix grau de misèria que patei­xen mili­ons de per­so­nes als EUA. La Xina ens avan­tatja en crei­xe­ment mate­rial, però el seu model des­hu­ma­nit­zat no és per a nosal­tres. La nos­tra sal­vació segueix sent Europa, més Europa.

Alguns dels dards con­tra Europa es llan­cen des debo­ques i plo­mes cata­la­nes, sense obli­dar aquell ridícul no a la Cons­ti­tució Euro­pea d'un parell de par­tits “de govern”. L'interès d'un ampli espec­tre de for­ces polítiques i soci­als de Cata­lu­nya, fede­ra­lis­tes, sobi­ra­nis­tes o sim­ple­ment demòcra­tes cons­ci­ents, passa per l'enfor­ti­ment d'Europa, no per la seva deva­lu­ació. Miquel Roca ha encer­tat el lema: “Cata­lu­nya ha de lide­rar a l'Estat la vocació euro­pea”.