Ara (hi) toca

Mai fins aquesta set­mana Jordi Pujol havia par­lat tan clara­ment sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya. Els seus argu­ments, tra­di­ci­o­nal­ment envi­tri­co­llats, ora­cu­lars, s'han anat lli­mant. Queda per saber, encara, si és inde­pen­den­tista. Con­vençut o resig­nat, però, aquest posi­ci­o­na­ment públic és impor­tant. No tant pel que diu com a Jordi Pujol, sinó pel que té Jordi Pujol de refe­rent col·lec­tiu. Perquè l'evo­lució del veterà líder reflec­teix la d'una part sig­ni­fi­ca­tiva de la població cata­lana. De gent pro­ce­dent de l'entorn naci­o­na­lista, però també de fora d'aquest entorn. Més que el polític, és el Pujol ciu­tadà, el Pujol con­ciu­tadà, el que cal lle­gir. En aquest sen­tit, la frase clau de la seva llarga argu­men­tació és la que diu: “Arri­bat el cas, gent que mai no hau­ria somiat de fer-ho, vota­ria inde­pendència”. És una sentència gene­ra­ci­o­nal i ideològica on con­ver­gei­xen cata­la­nis­tes que, a l'hora de somiar, encara no fa gaire equi­pa­ra­ven la inde­pendència amb les trui­tes. Algú pot con­si­de­rar que l'evo­lució és tar­dana, però no es pot menys­prear ni ridi­cu­lit­zar, i menys des d'un cert inde­pen­den­tisme de pota negra que tracta el pre­si­dent gai­rebé com un intrús. Ara bé, també és cert que el reno­vat dis­curs pujolià, repre­sen­ta­tiu del sec­tor que ell mateix qua­li­fica de “naci­o­na­lisme majo­ri­tari”, con­ti­nua cen­trat en la con­trovèrsia sobre el què (inde­pendència o auto­no­misme), quan allò que ja toca­ria és con­cre­tar el com (full de ruta per anar ple­gant de ser espa­nyols). I aquí sí que el naci­o­na­lisme s'enroca. Tot. El mino­ri­tari, perquè tants caps, tants bar­rets. El majo­ri­tari al govern, perquè ara mateix costa més d'inter­pre­tar que Pujol.