Estadístiques i persones

Lle­gim grans xifres. Veiem estadísti­ques. Sabem de deu­tes mili­o­na­ris que ens costa d'ima­gi­nar. Però no veiem els ros­tres de les per­so­nes con­cre­tes que hi ha al final dels pro­ces­sos que aques­tes xifres pre­te­nen jus­ti­fi­car. Tam­poc sen­tim les seves veus. Fins que algun esde­ve­ni­ment dramàtic (un suïcidi, una agressió, un acte des­truc­tiu o sim­ple­ment il·legal com és l'ocu­pació d'habi­tat­ges...) ens mos­tra el sofri­ment per­so­nal que resulta de deci­si­ons pre­ses a l'altre cos­tat de l'espai social. Estem, ho sabem, immer­sos en una crisi glo­bal que afecta tant els ter­ri­to­ris, com les soci­e­tats i els valors. Però es parla menys de les cri­sis per­so­nals, sub­jec­ti­ves. I, en canvi, els estu­di­o­sos ens diuen que el nom­bre de per­so­nes que reque­rei­xen ajut psi­cològic s'està incre­men­tant a mesura que la situ­ació es pro­longa. Que cada cop hi ha més suïcidis, que l'ús d'ansiolítics i anti­de­pres­sius va aug­men­tant. I que els males­tars indi­vi­du­als –que no són altra cosa que les ter­mi­nals encar­na­des de les injustícies del nos­tre sis­tema neo­li­be­ral– s'escam­pen com núvols tòxics per tots els àmbits de la con­vivència i es fil­tren en els espais més íntims, allà on se sosté l'auto­es­tima i l'ener­gia vital.

I no dis­po­sem col·lec­ti­va­ment de sis­te­mes defen­sius sufi­ci­ents per fer front a tant males­tar. Durant massa anys hem anat des­truint espais on posar en comú el sofri­ment indi­vi­dual per tal de trans­for­mar-lo en força col·lec­tiva, de par­ti­ci­par en els assump­tes comuns. Massa anys de menys­preu cap al món públic, d'alliçona­ment sobre la supe­ri­o­ri­tat de l'interès indi­vi­dual com a cri­teri de vida; massa anys d'incen­ti­vació del con­sum, de relat sobre la neces­si­tat de la com­pe­tició per sobre de la coo­pe­ració... ens han dei­xat man­cats d'eines men­tals i morals per fer front a la crisi glo­bal, i amb ella, donar sor­tida al sofri­ment per­so­nal. Para­do­xal­ment, men­tre tele i inter­net ens omplen d'imat­ges/ico­nes que pre­te­nen acom­pa­nyar-nos i ens venen cartó plas­ti­fi­cat, les vides per­so­nals trans­cor­ren sobre fons de gran soli­tud. Una sole­dat que, per cert, sem­bla des­a­parèixer momentània­ment en situ­a­ci­ons que gene­ren, com en un mirall defor­mat, forts i neces­sa­ris sen­ti­ments de per­ti­nença i d'iden­ti­tat col·lec­ti­ves, com ocorre en el fut­bol i en altres situ­a­ci­ons aglu­ti­na­do­res enfront del “dife­rent” o l'ene­mic. El gran sociòleg Zyg­munt Bau­man ens ho explica: ara, les angoi­xes pri­va­des no tenen forma de expres­sar-se de forma “con­den­sada” en l'àgora, en l'espai públic. Els males­tars es dis­per­sen i no ocu­pen eficaçment l'espai comú de manera que puguin donar forma a acci­ons o pro­pos­tes públi­ques. I que alleu­ge­rei­xin, de pas­sada, el sofri­ment indi­vi­dual que quan és com­par­tit, quan se n'iden­ti­fica l'ori­gen col·lec­tiu, pot allu­nyar el sen­ti­ment d'estra­nyesa i des­con­hort. Men­tre atorga força per fer-se escol­tar i can­viar les coses.

Tot ha succeït al mateix temps que crei­xia la distància entre la política i la ciu­ta­da­nia. Els dos mons s'han aïllat. L'àgora –l'espai del debat– està ocu­pada pels polítics que veiem i escol­tem. I bo i que ja hem après que els que mouen els fils dels mer­cats són invi­si­bles, els nos­tres inter­lo­cu­tors són ells, els polítics, si és que volem creure en la democràcia. Ens cal obli­gar-los a escurçar distàncies per tal que escol­tin més i millor. I ens cal anar alhora recons­truint àgores, espais comuns, on fer visi­bles els ros­tres ocults, sen­tir les veus silen­ci­o­ses, con­for­mar opi­ni­ons, pro­po­sar solu­ci­ons als que deci­dei­xen en els assump­tes col·lec­tius. Perquè ara ja sabem que el benes­tar indi­vi­dual i la lli­ber­tat de cada per­sona depe­nen en bona part de les deci­si­ons que es pre­nen d'acord amb el bé comú. I també que els sofri­ments indi­vi­du­als han de poder expres­sar-se i tro­bar for­mes col·lec­ti­ves d'actuar si no volem una soci­e­tat encara més des­val­guda i feble. I més divi­dida i agres­siva.

Dar­rere les grans xifres hi ha sem­pre éssers humans que pot­ser no conei­xem, però que de segur són com nosal­tres i han de poder cons­truir la seva paraula coral.