Opinió

PLAÇA MAJOR

El fantasmes

Eastwood es planteja com parlar de la mort sense haver de recórrer als déus

Al final de Gran Torino, el murri Walt Kowalski –Clint Eastwood– moria i el direc­tor fil­mava el seu enter­ra­ment. Eastwood des­a­pa­rei­xia dels espec­ta­dors després d'anun­ciar que mai més tor­na­ria a fil­mar-se. El vell cow­boy fan­tas­magòric d'El jinete pálido o l'amant aven­tu­rer i soli­tari de Los puen­tes de Madi­son que­da­ven tan lluny com l'home que dis­pa­rava con­tra la corda de les for­ques en un vell film de Ser­gio Leone.

Dos anys després, a Más allá de la vida Eastwood manté la seva pro­mesa i no surt a la pan­ta­lla. Tre­ba­lla amb un mate­rial sig­nat per Peter Mor­gan –el guio­nista de The Queen i Nixon/Frost– i filma tres relats sepa­rats en l'espai que aca­ben cre­uant-se. Algu­nes veus han dit que es trac­tava d'una obra menor. Pot­ser és cert que en l'obra d'Eastwood hi ha pel·lícules menors –entre les quals Invic­tus– però també que la gràcia de tot el seu cinema no és altra que trans­for­mar el mate­rial dels altres en mate­rial propi i fil­mar-lo amb una elegància esfereïdora. Par­ti­cu­lar­ment no penso que Más allá de la vida sigui una obra ali­mentària; després de ser enter­rat en la ficció, el cine­asta vol par­lar-nos des de l'altre cos­tat per adver­tir-nos que el trànsit cap al més enllà pot ser plàcid. Els fan­tas­mes que han poblat tota la seva obra adqui­rei­xen una forma pecu­liar. No són els d'un relat fantàstic, ni la seva invo­cació del més enllà vol tenir un aire mis­teriós, ni tan sols pretén jugar la carta del mis­ti­cisme dels manu­als d'auto­a­juda. Eastwood intenta pen­sar en la manera de donar visi­bi­li­tat a allò invi­si­ble, en com par­lar de la mort sense haver de recórrer als déus. Es plan­teja com crear un relat en què una dona que ha estat amb els morts es retrobi amb un home que es comu­ni­qui amb ells des de la terra, men­tre un nen que ha per­dut una part de si mateix busca pis­tes per retro­bar-se anant a l'altre cos­tat. En cap moment hi ha tru­culències, ni fal­sos efec­tes espe­ci­als, ni deli­ris de cap mena; només hi ha la cer­tesa que la mort és pro­pera per a un cre­a­dor de 80 anys i el desig de des­pren­dre's dels fan­tas­mes per con­ver­tir-los en els amics dels vius.

Clint Eastwood podria fer fàcil­ment seva una rèplica d'Uncle Bon­mee, d'Apic­hat­pong Wera­set­hakuk, en què un fan­tasma comen­tava a un home a punt de morir que esta­ven allà per acom­pa­nyar-lo, però que a l'altre cos­tat les coses eren dife­rents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.