Articles

Privilegis de casta

Mai m'ha fet el pes el popu­lar esport de fotre lle­nya als polítics en gene­ral i sense dis­tin­ci­ons. Pot­ser perquè fa molts anys que en tracto, i perquè sé que n'hi ha de tots colors. De bons i de dolents, de tre­ba­lla­dors i de gan­duls, d'hones­tos i de bar­ruts, de pru­dents i de viva la Vir­gen... com en qual­se­vol pro­fessió i ofici, des del manyà fins al metge pas­sant pel mes­tre, el con­duc­tor de tren o el peri­o­dista. Per tant la per­di­go­nada indis­cri­mi­nada em sem­bla tan injusta com inútil. Però la rea­li­tat –enques­tes dixit– és que la feina de polític és una de les mes des­pres­ti­gi­a­des del pano­rama labo­ral. I con­vin­dreu que a vega­des els matei­xos pro­ta­go­nis­tes tenen una estra­nya obsessió per dis­pa­rar al seu propi peu. Alguns exem­ples: les ina­ca­ba­bles vacan­ces par­la­mentàries, gai­rebé tan llar­gues com les dels esco­lars, no tenen cap raó lògica que la jus­ti­fi­qui. Tam­poc s'entén el pri­vi­legi que tenen de cobrar el 100 per cent de la pensió de jubi­lació als 65 anys si n'han pas­sat només 12 a l'escó. Un ciu­tadà no afo­rat, després dels últims acords entre els govern i els sin­di­cats, en neces­si­tarà 37,5 com a mínim, per tenir dret al mateix.

En canvi, em sem­bla just que l'estat o la Gene­ra­li­tat pagui un sou vita­lici als expre­si­dents del govern, entre altres coses perquè hau­rien d'estar sot­me­sos a un rigorós regim d'incom­pa­ti­bi­li­tats que fes impen­sa­ble qual­se­vol ombra de sos­pita. Però quan, legal­ment, per­ce­ben ingres­sos pro­ce­dents d'acti­vi­tats pri­va­des que fre­guen el milió d'euros l'any, seguir amor­rats a la mame­lla dels 80.000 euros del pres­su­post públic com a mínim fa mal d'ulls.

Diuen que noms bri­llants i capaços no han accep­tat l'oferta del pre­si­dent Mas de for­mar part del seu govern perquè el sou públic els obli­gava a una reducció dràstica del seu nivell de vida. Si és veri­tat, és una llàstima, perquè s'allu­nya­rien per­so­nat­ges nota­bles del ser­vei públic, però també perquè, mes enllà de la vocació i del com­promís, la política no ha de ser un pacte de la fam. Dit això, un salari que com­pari bé amb el sec­tor pri­vat és una cosa, i com­pen­sar la migra­desa del sou amb canon­gies i pri­vi­le­gis de casta n'es una altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.