Espavilats

Anys cin­quanta. La joven­tut page­rola de la gene­ració dels meus pares (els nas­cuts els anys vint i trenta) era molt cons­ci­ent que la ciu­tat de Bar­ce­lona era molt més gran que el seu poble, però pen­sava que la gent hi fun­ci­o­nava com al poble, que tots es conei­xien, i fins i tot algun pen­sava que els bar­ce­lo­nins també conei­xien els foras­ters. Per això ha que­dat en la seva memòria aquell cop que una colla van anar a Bar­ce­lona al cinema, un es va per­dre i quan va arri­bar a la taqui­lla va pre­gun­tar: “No has vist pas si ja entrat en Quim Caló?”.

Anys setanta. La gene­ració dels fills grans dels ante­ri­ors ja no es con­si­de­rava cateta, estu­di­a­ven a Bar­ce­lona, ana­ven gre­nyuts i sabien mol­tes coses, com que Bocac­cio estava de moda. De poc els va ser­vir ser moderns, almenys al grup del meu cunyat gran, que un dia va deci­dir anar-hi no pas a fer-la petar amb Ricardo Bofill sinó a lli­gar ties bones urba­nes i cos­mo­po­li­tes, i van sor­tir d'estam­pida després de com­pro­var que en el local només hi havia homes, a excepció d'una dona que fre­gava els lava­bos i un trans­ves­tit a qui no van arri­bar a abor­dar perquè el cam­brer els va avi­sar.

Anys deu (dis­sabte pas­sat). La gene­ració del cunyat petit del cunyat gran. Joves lli­cen­ci­ats i empre­sa­ris de Girona van a un con­cert a Bar­ce­lona, i en sor­tir tenen ganes d'anar a fer un toc mirant ties apro­fi­tant que les paren­tes són a casa. Mira que n'hi ha de bars, a Bar­ce­lona!, però no en saben tro­bar cap, han de dema­nar ajuda 2.0 per telèfon mòbil a Face­book, Twit­ter o Fours­quare (hi ha ver­si­ons dife­rents) i la xarxa social els en reco­mana un amb molt ambi­ent, del qual sur­ten d'estam­pida en veure que aca­ben de com­ple­tar l'afo­ra­ment d'un local gai.