A la cancellera, presentin armes!

Demà toca que la cancellera Merkel vingui a passar-nos revista i lògicament, a Madrid, hi deu haver molta gent que s'enllustra les botes i les sivelles i es prepara per a causar una bona impressió a l'autoritat que pot parar el cop en tant que tallafocs d'última instància per a l'exagerat endeutament espanyol. Ara fa uns anys i en condicions molt menys crítiques, el visitant era Gerhard Schroeder i es va optar per rebre'l a Puerto Banús que, a l'hora de ser fatxenda, és igual que el govern central sigui del PP o del PSOE. Naturalment, aquella impúdica exhibició de luxe, ostentació i riquesa tan excessiva con immerescuda va causar molt mal efecte a la delegació dels paganos de la nostra prosperitat. Era un brutal contrast amb la frugal actitud dels qui ens han fet transfusions de solidaritat en lloc de caure en el ritme fastuós que practiquen aquí els receptors d'unes donacions tan generoses. Convindria, doncs, que aquesta vegada el president del govern anés amb la gorra a la mà, amb humilitat i amb plena consciència que està passant un examen de revàlida. L'Europa sòlida, és a dir, la de l'autoritat ja no està disposada a acceptar reformes a mig fer, fintes no culminades o uns pretesos compromisos que, després, acaben en lip service de boquilla o de paper mullat. Seria, realment, un error monumental el fet de partir de la base que com que som tan grans no es deixaran caure a fi d'evitar que fem trontollar l'euro i que, per tant, és segur que ens hauran de rescatar.

Al Fòrum Econòmic de Davos, Angela Merkel va dir que el dèficit i el deute públic i privat de països com ara Espanya són la més gran amenaça contra la prosperitat europea i l'economia mundial. Per tant, està disposada a propiciar la creació d'un nou fons de rescat que serveixi de blindatge sempre que els destinataris garanteixin sense mitges tintes que faran els deures. En aquesta línia d'exigència, li donen suport Trichet, el president del Banc Central Europeu, i Axel Weber, governador del Bundesbank, que coincideixen en la noció que l'ajut als malgastadors és causa de tensions inflacionistes. A la trobada, Espanya va tenir la sort de tenir la desgràcia compartida d'haver de preocupar-se de les revoltes de Tunísia i d'Egipte. Gràcies a aquesta imprevista i alarmant complicació, els problemes d'Espanya van passar a un segon terme, tot i que el leit motiv de les converses era principalment la pregunta inevitable sobre les caixes. Que si les que necessitin l'ajut del FROB seran nacionalitzades parcialment i de manera temporal. Que si reben un tracte discriminatori en relació amb els bancs atès que se'ls reclama un core capital més elevat tal com il·lustra el cas del nou Caixa Bank, que gràcies a la transformació passa a tenir un excedent de 1.000 milions d'euros en lloc d'haver de trobar-ne 2.300 de suplementaris per a complir els nous requisits ara marcats.

Per cert, ja fa temps que em semblen interessants les observacions que, en aquestes matèries, formula l'exministre del govern socialista Jordi Sevilla, aquell que va dir que Zapatero no sabia res d'economia, però que en un parell de sessions de tarda li podrien ensenyar un mínim per a sortir del pas. Ara mateix, per exemple, Sevilla ha dit que el govern central ha comès tres grans errors. El primer, negar l'existència de la crisi. El segon, pensar que un paquet de mesures diverses relatives a qüestions perifèriques podria servir. I el tercer, equivocar-se sobre quines havien de ser les reformes prioritàries. En efecte, costa molt de demostrar que la privatització de les caixes o l'allargament de l'edat de jubilació serveixin per a fer créixer l'economia o donar feina als joves que no en troben. I és veritat que l'envelliment de la població i la demografia o la naturalesa jurídica de els caixes no són qüestions conjunturals situades a l'epicentre de la crisi. En realitat, tots aquest moviments de gesticulació pretenen distreure l'atenció sobre els tres grans problemes que segueixen sense resoldre: obrir l'aixeta del crèdit a les pimes i a les famílies, recuperar la competitivitat i mantenir la demanda. Seguim, doncs, disparant perdigonades sense saber on rau el problema, cosa que, evidentment, no permet trobar la solució. I sobre la pregunta de Davos de what about the Cajas?, doncs s'ha vist que La Caixa no és una ONG benèfica i que, per la celeritat de la conversió, és evident que ja estava preparada. I també que aquells nobles objectius fundacionals del 1904 de previsió social, foment de la cultura de l'estalvi i de protecció contra l'infortuni s'han anat diluint pel camí. I que com a probable anunci dels nous temps que vénen, els discursos i les declaracions s'han fet íntegrament en castellà, igual com els noms de pila dels portaveus.