La societat civil catalana

En l'actual situació de crisi que pateix Catalunya en les seves relacions amb Espanya, crec que val la pena reflexionar sobre la força i l'autenticitat de la societat civil catalana, fonament bàsic del que anomenem una nació sense estat, que és la definició juridicopolítica que li correspon. A la vegada és una expressió fefaent del que podem entendre com la identitat catalana.

El concepte de societat civil ha estat l'objecte de moltes definicions. Així, Hegel la concep com el conjunt d'institucions que satisfan les necessitats de la vida econòmica i arbitren el joc dels interessos privats. Segons Marx i Engels, abasta totes les relacions materials de les persones en l'interior d'un estadi de desenvolupament determinat de les forces productives. Per Gramsci, des d'una perspectiva dialèctica, és el conjunt dels organismes privats que corresponen a la funció d'hegemonia que el grup dominant exerceix en tota la societat. Jo afegiria que en línies generals és l'àmbit de les relacions privades de les institucions que existeixen i funcionen en tota comunitat política.

És un concepte d'una clara ambigüitat, que pot tenir diferents lectures, si considerem que es dóna en el marc d'una societat complexa, que en el cas català ha estat marcada durant segles per una evident interculturalitat, fruit de reiterats corrents migratoris, fet que cal tenir molt en compte.

Així, sense cap ànim de ser exhaustiu, tot seguit em permeto enumerar les que penso que són les principals manifestacions de les institucions més significatives que al meu entendre constitueixen la nostra societat civil. No hi ha dubte que puc ometre'n d'altres, perquè elaborar aquesta tipologia és una tasca difícil i plena d'esculls:

–El nostre desenvolupament cultural, que en molts camps és comparable al de molts estats.

–La política científica, que en nombrosos àmbits excel·leix per la qualitat de la seva recerca, en especial en certes universitats. Un exemple a mencionar és el sincrotró, que és una instal·lació única a Espanya. O la medicina catalana i el seu rol de referència. Igualment, la presència creixent de professors catalans en universitats estrangeres.

–La qualitat del seu teatre i del seu cinema i el seu rol destacat en el terreny musical

–La seva literatura, tant en català com en castellà, i el fet significatiu que el professor José Manuel Blecua hagi estat nomenat president de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, així els premis Cervantes atorgats a escriptors catalans.

–En el terreny dels mitjans de comunicació, la qualitat dels continguts assolida, principalment, per TV3, Canal 33, i Catalunya Ràdio, així com per un cert nombre de diaris. Un exemple significatiu a mencionar és l'impacte ciutadà de La marató de TV3. El paper que tenen certes emissores locals de ràdio i televisió (una enumeració més àmplia ofereix unes certes dificultats).

–La gran riquesa del nostre variat patrimoni artístic i cultural en totes les terres catalanes, així com la gran bellesa dels nostres paisatges.

–Pel que fa a l'economia, el paper determinant que juga La Caixa, tant com a institució financera com per la seva participació en nombroses empreses bàsiques catalanes i espanyoles. En un altre sentit, el Banc Sabadell.

–Igualment rellevant és el capítol de les exportacions catalanes tant a l'estranger com a la resta d'Espanya.

–La gran importància de Catalunya en l'àmbit turístic, com un lloc de preferència per a molts turistes estrangers.

–Molt significativa és la presència esportiva de Catalunya, tant a Espanya com al món, destacant el paper molt significatiu del Barcelona Club de Futbol, actualment gaudint d'un prestigi mundial, junt amb altres dels seus equips.

–La singularitat de l'Església catalana, i com a mostra la projecció de Montserrat, que la distingeix de la posició intransigent, sovint sectària (per no utilitzar un altre qualificatiu) de la Conferència Episcopal Espanyola.

–El paper de referència ciutadana d'una institució com és el RACC.

Considero que tots els supòsits esmentats són indicatius de la nostra riquesa, per tant de les nostres possibilitats en molt aspectes. Constitueixen la base de la nostra identitat i de la nació catalana. Dissortadament, però, patim una greu mancança de líders socials i polítics. Observo amb tristesa que els nostres partits i els seus líders polítics més rellevants no tenen per objectiu en la seva pràctica política, ultra la gestió dels conflictes i problemes que sorgeixen, la defensa real de la nostra identitat, superant així ambicions i objectius partidistes.