Rebaixes

Les parau­les de l'expre­si­dent Felipe González dient que si es pre­sentés a unes vota­ci­ons obtin­dria més vots que Zapa­tero, més els pas­seigs cons­tants d'expre­si­dents per des­pat­xos i reu­ni­ons, fan una mica de nosa. Ja han tin­gut poder de sobra, ara han de saber guar­dar l'auto­ri­tat que van gua­nyar amb dis­creció i sense fer ombra als altres. Què n'ha tret Felipe González d'aques­tes decla­ra­ci­ons? Fer-se veure? Si enyo­ren el càrrec, que tro­bin una altra manera de moure la cua sense enre­dar el per­so­nal! Que els des­ti­nin a inau­gu­ra­ci­ons, per exem­ple, o a cerimònies pro­to­col·làries. I si l'empresa pri­vada els ofe­reix càrrecs i sous altíssims, a ell i a Aznar, pot­ser que penséssim si no han de renun­ciar a la paga d'exs que els paguem els ciu­ta­dans. Gua­nyen poder però per­den auto­ri­tat.

No s'entén gaire que d'un dia per l'altre els preus bai­xin la mei­tat i en alguns casos fins al 70% menys. No seria millor que ajus­tes­sin els preus durant tot l'any i així s'evi­ta­rien la febre de les rebai­xes? O és que la gràcia de com­prar després de fes­tes con­sis­teix a fer-se la il·lusió que estem fent una ganga? O és que més que rebai­xes el que venen aquests dies és el rebuig? Pre­pa­rem-nos amb la pujada de preus de la nova tem­po­rada amb nous models!

Aquests infor­mes secrets publi­cats amb tota l'empenta diuen que la diplomàcia ian­qui a Bar­ce­lona mirava amb sus­picàcia Carod-Rovira perquè no sap anglès: i ells, quants idi­o­mes par­len? I en Guar­di­ola diu també que un defecte d'en Messi és que no sap anglès i així no pot par­lar amb mitja huma­ni­tat, però la llen­gua d'en Messi és el seu joc, diuen els ente­sos. Què fem? Ens pas­sem tots a l'anglès i aban­do­nem la resta?

Ens agra­da­ria saber què ha can­viat en el fut­bol perquè en temps de Franco es con­si­derés l'opi del poble i ara sigui com una bene­dicció dels déus. Ara ja no dis­treu el públic dels temes impor­tants? Què ha pas­sat?

Sem­bla que hem pas­sat del capi­ta­lisme con­su­mista al capi­ta­lisme col·labo­ra­dor i cada cop les empre­ses ofe­rei­xen més opor­tu­ni­tats d'aju­dar enti­tats benèfiques als seus cli­ents habi­tu­als, o sigui que si com­pren una camisa ofe­rei­xen una samar­reta a un asil o acci­ons sem­blants. Pot­ser és perquè el nivell de carències del món que ens envolta és tan gran que de moment aquesta és una manera d'atu­rar la revolta o la pro­testa dels des­posseïts. Com a mínim és alguna cosa.

El dis­curs d'Obama als fune­rals pels assas­si­nats a Ari­zona ha tor­nat a obrir-li el cor dels ian­quis. És un exem­ple del que pot fet, per a què pot ser­vir, un dis­curs. Hau­ria de ser­vir de model als polítics euro­peus que ves­sen tan­tes parau­les per encen­dre més odis i pro­moure més enfron­ta­ments! Fins i tot hem d'apren­dre d'ells com par­lar al públic per pro­moure una millor con­vivència.

Ara resulta que l'Estat de les Auto­no­mies és massa car, no fun­ci­ona, no ens el podem per­me­tre... etcètera. Qui el va pro­po­sar en el moment de la tran­sició? Que par­lin els autors del que en van dir cafè per a tot­hom i cor­re­gei­xin els errors. Si és qüestió d'eco­no­mia, que sot­me­tin els gover­nants a con­trol de resul­tats i que cobrin pel que fan bé, com els tre­ba­lla­dors de veri­tat, pot­ser així començaríem a fun­ci­o­nar millor i a estal­viar una mica. S'ha cal­cu­lat quants càrrecs calen per a cada depar­ta­ment? Les llis­tes que sur­ten ara d'enxu­fats i pri­vi­le­gi­ats sense que el públic sàpiga la uti­li­tat del que fan...!