La font

Hi ha parau­les que amb el temps i l'ús per­den bona part de les seves con­no­ta­ci­ons. Inde­pendència, per exem­ple. Fins fa qua­tre dies era un mot que només dèiem els càndids sen­ti­men­tals que cre­iem que la de Cata­lu­nya és pos­si­ble; ara, en canvi, és una opció con­si­de­rada pels espe­rits més lúcids i freds de l'eco­no­mia, la soci­o­lo­gia i la política com una neces­si­tat. Una altra paraula que ha gua­nyat nor­ma­li­tat és càncer. Fa cosa de pocs anys encara la gent en par­lava amb eufe­mis­mes del tipus “mal lleig”, que no ani­ma­ven gaire els pobres malalts que, a sobre de tenir un mal, resulta que el tenien lleig. Avui, en canvi, el càncer ha dei­xat de ser un tabú, un sinònim de mal incu­ra­ble, una sentència de mort. Les xifres d'incidència aug­men­ten, se'n diagnos­ti­quen cada cop més casos, és veri­tat, però també se'n cura cada vegada un tant per cent més alt. La clau de l'èxit rau en un bon i ràpid diagnòstic i un trac­ta­ment ade­quat.

Avui que és el Dia Mun­dial con­tra el Càncer és una bona ocasió per par­lar-ne sere­na­ment. Perquè hi ha mol­tes pro­ba­bi­li­tats que nosal­tres o algú molt pro­per a nosal­tres tin­gui càncer al llarg de la vida. El cert és que encara que la paraula es va deses­tig­ma­tit­zant, el diagnòstic porta molta incer­tesa i sofri­ment. Qui és que no s'estre­meix de por quan li diuen que neces­sita ses­si­ons de químio?

Men­tre una per­sona pateix la malal­tia neces­sita cons­tant­ment, vital­ment, que li arri­bin senyals que li diguin que se'n sor­tirà. Això és bàsic perquè tin­gui un estat d'ànim posi­tiu i el trac­ta­ment fun­ci­oni. Per això els qui han pas­sat per un càncer i se n'han sor­tit esde­ve­nen per a ells una mena de taula de sal­vació, d'endoll per car­re­gar-se d'opti­misme, de sere­ni­tat i de con­fiança. Jo sé que hi ha molta gent a qui, superat el càncer, no li ve de gust de par­lar-ne ni de recor­dar aquells dies difícils –i són molt difícils, cer­ta­ment!–. Volen girar full, pot­ser prou pena tenen d'haver-se de fer les revi­si­ons –les revi­si­ons sem­pre fan molta por!–. Però a mi em sem­bla que els qui ens n'hem sor­tit tenim el deure moral de ser aques­tes peti­tes fonts on els malalts asse­de­gats d'espe­rança puguin venir a beure. Perquè, l'espe­rança, també cura.