Un dia trist: dels 80 al populisme

Dilluns va ser un dia trist per a la política catalana. Molt trist. Va ser trist veure com el conseller Puig i el seu equip ens explicaven l'abolició d'una de les mesures més valentes i eficaces de l'anterior govern. Va ser trist veure la cara més irracional, venjativa i demagògica de la política. Va ser trist observar com, malgrat la crisi econòmica, el nou govern ha de pagar ràpidament els peatges i les factures de determinats suports mediàtics i empresarials. Va ser molt trist veure la poca convicció amb la qual explicaven els canvis. Va ser trist, a més a més, veure com els nous responsables del Departament d'Interior feien jocs malabars amb les xifres, intentant explicar una decisió que té una explicació molt més senzilla i directa: pur populisme. Va ser trist veure com la política de Catalunya, que teòricament havia de ser guiada per un ferm timoner, cedia a les pressions de massa interessos interessats i com es doblegava davant les veus de massa opinòlegs desinformats. Va ser trist veure com la política catalana es veu condicionada per entitats privades que associen els conductors o promouen les infraestructures.

Va ser molt trist, tremendament trist, veure com l'agenda política es rendeix davant les imposicions d'alguna de les capçaleres més tradicionals de la premsa catalana. Va ser trist veure com les decisions polítiques són dirimides en espais no democràtics. Va ser molt trist, tristíssim, veure com l'opinió pública catalana salta al ritme de les estridències i dels crits que es profereixen des de programes matinals amb alts índexs d'audiència. Va ser molt trist adonar-se de com els demagogs professionals que treballen en cadenes i emissores, tant públiques com privades, ens renten el cervell mentre augmenten les seves audiències i els seus ingressos. Va ser extraordinàriament trist veure com aquells que s'emboliquen en banderes i professen amors eterns a Catalunya prefereixen els vots i les audiències, encara que malmetin el país i perjudiquin la seva gent.

Va ser molt trist adonar-se que en aquest país el populisme és l'arma política més potent. Va ser molt trist constatar que som tan provincians que aplaudim les mesures ambientals que s'aproven en països com Alemanya, Suècia o Dinamarca, mentre aquí reaccionem com nens malcriats als quals no se'ls deixa menjar més xiclets. Va ser molt trist veure com Catalunya ja no és una comunitat de ciutadans amb sentit d'allò públic i responsabilitat respecte el futur. Va ser molt trist constatar com Catalunya, en canvi, s'ha convertit en un niu d'individualistes insolidaris, incapaços de mirar més enllà dels 15 segons per quilòmetre que els suposa augmentar de 80 a 100 quilòmetres per hora la seva velocitat.

Enmig d'aquesta tristesa, però, una alegria. L'alegria de saber que aquest país no pot sucumbir al populisme i a la demagògia d'algunes apostes polítiques que s'aprofiten de la por i del desconcert que avui vivim. L'alegria de saber que no poden guanyar les eleccions aquells que s'aprofiten dels baixos instints i dels interessos més immediats de les persones. L'alegria de saber que no hi haurà actors polítics que juguin amb nosaltres i que utilitzin els discursos fàcils per aconseguir el nostre suport electoral.

A Catalunya no passarà tot això, simplement perquè ja ha passat.