De la gestió a les polítiques
“El rol apocalíptic de la gestió.” Amb aquesta expressió, els britànics Clarke i Newman atorgaven un paper crucial a les millores gerencials en la superació de la crisi de l'estat del benestar. Segons el diagnòstic dominant, l'estat del benestar estava col·lapsat per les dimensions mastodòntiques de l'administració pública i per la incompetència dels seus funcionaris. La solució, per tant, era una obvietat: reduir la grandària de l'administració i millorar el seu funcionament a través d'importar tècniques de gestió empresarials i d'introduir la lògica competitiva del mercat.
Durant dues dècades, les administracions públiques occidentals han seguit aquest mantra; introduint la direcció per objectius, indicadors de resultats, programes de qualitat, plans estratègics, contractes programa o externalitzant serveis. I han aconseguit resultats ambivalents. D'una banda, l'eficiència amb la qual es presten molts serveis públics ha millorat. Ens pot costar reconèixer-ho, però, en termes generals, és poc discutible. Es constata en les enquestes de satisfacció als usuaris dels múltiples serveis públics i, també, quan som capaços de recordar –aquells que ja tenim una edat– les esgotadores cues que implicava matricular-se a la Universitat o les peripècies que estaves obligat a passar per completar les primeres declaracions de renda.
Aquesta millora en l'eficiència de molts serveis públics, però, és compatible amb un enorme disgust amb la capacitat dels governs per solucionar els nostres problemes col·lectius. És a dir, podem matricular-nos amb molta eficiència, però seguim considerant que la Universitat pública no respon adequadament a allò que la societat n'espera. Podem tramitar àgilment la nostra declaració de renda, però refusem una política fiscal injusta i incapaç de generar els ingressos que necessitem. Gestionem amb major eficiència els ajuts socials, però no som capaços de construir una societat cohesionada sinó que, més aviat, observem com s'intensifica la polarització.“El rol apocalíptic de la gestió” ha estat capaç de millorar l'eficiència dels serveis, però ha fracassat a l'hora de dissenyar polítiques públiques efectives.
Necessitem, doncs, menys administració i més política, menys gestió i més polítiques públiques. Un terreny més incert, efectivament; però imprescindible per governar en contextos d'incertesa. Ni els gerents més ben formats ni els professionals més especialitzats tenen la resposta a les nostres angoixes. Només les trobarem si escoltem la ciutadania i si instem els nostres polítics a prendre decisions polítiques. El problema arriba quan confonem la política i les polítiques amb allò que es diuen els polítics entre ells o amb allò que expliquen els periodistes sobre la política i els polítics. En comptes de rodes de premsa cercant titulars, necessitem polítiques universitàries, fiscals, socials, econòmiques i ambientals. En lloc de teatralitzar discrepàncies o unitats, necessitem una política amb voluntat de transformació de la realitat. Més que polítics corretejant pel seu món, necessitem polítics que s'interessin pel món que els envolta. Menys gestió i més política, però de la bona.
