Fins d'aquí a deu anys

És cruel, aquesta peri­o­dit­zació de les vallen­ques fes­tes de la Can­dela. Deu anys és molt de temps, en una dècada poden can­viar mol­tes coses. La repas­sada anual que es prac­tica en les fes­tes asse­nya­la­des no obliga a gaire, només quan es pro­jecta el pen­sa­ment cap enrere es recorda què es feia, com s'era, qui hi havia, en les fes­tes de deu o quinze anys abans, però la ins­pecció vallenca evi­den­cia massa, intro­du­eix massa temors amb vista a les pro­pe­res. He vis­cut les d'enguany amb inter­mitències, però molt més que no pen­sava, reque­rit per l'ama­bi­li­tat d'amics de Valls –una mica pro­ta­go­nista– o per la inci­tació a exer­cir d'espec­ta­dor o de taxista no remu­ne­rat, i no m'ha sorprès el ritme que em fa l'efecte que han adqui­rit les cele­bra­ci­ons, perquè conec bé la pro­fes­si­o­na­li­tat i l'entu­si­asme dels orga­nit­za­dors con­trac­tats i ama­teurs, orques­trats per l'amic Jordi Ber­tran.

Parlo d'oïda, perquè he assis­tit a una part ínfima dels actes orga­nit­zats. En l'acte lite­rari del Prin­ci­pal –em queda la recança de no haver pogut veure'l arro­do­nit deu anys enrere, quan me'n van con­fiar el guió– es va acon­se­guir una cadència dramàtica impe­ca­ble i l'home­natge a l'esti­mat Gabriel Guasch va adqui­rir la mesura justa.

Valls encara és molt vila i, entre una part de la població, el caràcter de reco­nei­xe­ment i balanç d'unes decen­nals té tot el sen­tit.