Velocitats variables

Des que l'ante­rior govern va deci­dir apli­car la limi­tació de velo­ci­tat als acces­sos a la ciu­tat de Bar­ce­lona, em pre­gunto si els avan­tat­ges que ofe­ria la mesura esta­ven reser­vats als ciu­ta­dans i visi­tants de la capi­tal del país. Si veri­ta­ble­ment era tan efec­tiva per reduir l'acci­den­ta­li­tat, aquest era un bon motiu per apli­car-la a la resta d'àrees metro­po­li­ta­nes, a les entra­des i sor­ti­des de les grans ciu­tats i a les zones amb alta den­si­tat de trànsit. De la mateixa manera, si els seus bene­fi­cis sobre la qua­li­tat de l'aire eren tan evi­dents, de ben segur que tro­baríem molts altres llocs on cal­dria apli­car-la.

Però no hi ha res pit­jor que man­te­nir-se en l'engany que sig­ni­fica un error d'ori­gen en el mateix plan­te­ja­ment, de tal manera que no es pot evo­lu­ci­o­nar argu­men­tal­ment; la mesura dels 80 va ser una decisió poli­tit­zada, tant pels seus impul­sors com pels seus detrac­tors, de tal manera que es fa del tot impos­si­ble dis­cu­tir sobre la qüestió d'una manera raci­o­nal. Només a tall d'exem­ple podríem recor­dar que va cos­tar Déu i ajuda que els ante­ri­ors res­pon­sa­bles del Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent fes­sin públi­ques les dades de les obser­va­ci­ons de les partícules en sus­pensió a la zona 80, men­tre que els actu­als són vícti­mes ara d'un
anti­cicló que no dei­xar pas-sar una gota d'aire que renovi l'ambi­ent i que els té ate­mo­rits i els reco­mana no dei­xar treure més fum de l'estric­ta­ment impres­cin­di­ble als tubs d'esca­pa­ment.

Tot argu­ment que es basa a defen­sar que quan més es redu­eix la velo­ci­tat menys ris­cos hi ha, té el perill d'aca­bar defen­sant que no aga­fem el cotxe i així eli­mi­na­rem total­ment les morts cau­sa­des pels acci­dents de trànsit i la con­ta­mi­nació deri­vada de la cir­cu­lació dels vehi­cles. A l'altre extrem, si con­tra­po­sem a qual­se­vol limi­tació l'exer­cici de la lli­ber­tat indi­vi­dual podem aca­bar per con­si­de­rar que l'esta­bli­ment de qual­se­vol norma és una intro­missió inac­cep­ta­ble. Una gestió ade­quada de l'espai públic hau­ria de garan­tir en aquest cas donar les
màximes faci­li­tats pos­si­bles per als des­plaçaments i que aquests es puguin fer amb
garan­ties per a tot­hom.

Sem­pre m'ha sem­blat d'un gran sen­tit comú la velo­ci­tat vari­a­ble que s'aplica a les auto­pis­tes fran­ce­ses, on es pot anar més de pressa que aquí quan es fa en con­di­ci­ons mete­o­rològiques nor­mals, però si plou es redu­eix automàtica­ment el límit permès. Rei­vin­dico que ara que hem obert el debat sobre la vari­ació de la velo­ci­tat es faci una revisió glo­bal, que es tin­guin en compte els sis­te­mes de segu­re­tat dels nous vehi­cles, l'experiència dels con­duc­tors, l'estat de les car­re­te­res i que afecti totes les vies. Evi­dent­ment s'ha de replan­te­jar la velo­ci­tat a què s'ha de cir­cu­lar a les auto­pis­tes, que no s'ha modi­fi­cat des que tenim ús de raó auto­mo­bilística, però no només això. Hi ha auto­vies amb con­di­ci­ons per­fec­tes en les quals no tenen sen­tit cer­tes limi­ta­ci­ons i d'altres, cons­truïdes nor­mal­ment fa molts més anys, en què alguns trams farien reco­ma­na­ble cir­cu­lar-hi amb més prudència. A les matei­xes ciu­tats cal replan­te­jar si s'han de man­te­nir els actu­als límits en algu­nes vies semiur­ba­nes o en artèries cen­trals, i si és rao­na­ble que la velo­ci­tat per­mesa sigui la mateixa aquí que en alguns car­re­rons.

Pot­ser tenen raó els que diuen que els cot­xes són una tec­no­lo­gia del pas­sat i que
estan con­dem­nats a des­apa-rèixer. Però que­dar-se de braços ple­gats espe­rant que es com­plei­xin els seus pronòs-tics és un pri­vi­legi reser­vat
als matei­xos pro­fe­tes.