Cinc anys

Dos aspectes de la reunió de dilluns entre els presidents Mas i Zapatero han estat els més comentats: l'escenografia, els gestos de la trobada i el fet que el govern de l'Estat autoritzarà que la Generalitat pugui emetre deute. Aquest cop, l'entrevista havia estat llargament anunciada. S'havia creat l'expectació escaient. Mas va entrar per la porta principal de la Moncloa i hi va haver l'escena de la recepció i l'encaixada de mans al capdamunt dels escalons. Res de tot això no hi havia hagut l'última vegada que els dos polítics es van reunir en aquest palau, fa més de cinc anys. Aleshores no hi va haver publicitat prèvia ni rebuda oficial i això que el que s'havia de tractar era de la màxima importància. Va ser una sessió amb secret i nocturnitat, divulgada després per una fotografia, que es va haver de repetir per incloure-hi Duran i Lleida. Un episodi cabdal de la llarga negociació, a diverses bandes, de la reforma de l'Estatut. Han passat els anys i ara tot és força diferent. Mas enceta una presidència de la Generalitat, amb satisfacció però sense triomfalisme; Zapatero, assetjat per la crisi, per l'oposició i per les conspiracions internes, és a la part final de la seva segona i probablement darrera legislatura. I què dir de l'Estatut. Prou sabem el camí que ha seguit. Les peces del tauler s'han mogut i res ja no és com fa cinc anys. Han canviat tant les coses que s'ha passat d'acceptar una certa ampliació –si més no formal– dels estatuts d'autonomia a predicar, amb arguments econòmics, la recentralització. Ajuda a fer-nos càrrec de quins aires bufen el fet que ara sembla una gran notícia que el govern espanyol autoritzi la Generalitat a fer una emissió de deute. Ha estat el segon aspecte més remarcat. Sembla una esplèndida generositat, aquesta autorització, i és un gran sarcasme. Catalunya ha estat regalant durant molt temps un 10% del seu PIB a la prosperitat espanyola. Una fabulosa quantitat de diners cada any. I ara hem de celebrar que Zapatero permeti a la Generalitat emetre deute? Fins aquí podia arribar la broma...