Dalí

Has tor­nat a batre un rècord. El teu qua­dre La Mel és més dolça que la sang s'ha venut per més diners que cap altra teva, tot i ser un llenç pre­pa­ra­tori. I encara en tens una a la cua que la pot superar. Deu ser veri­tat que no cal fer gaire cas de les cases de sub­has­tes, ja que segu­ra­ment els qua­dres més valu­o­sos de tots són aquells que no arri­ben mai a Sot­heby's, els que es que­den als museus i col·lec­ci­ons par­ti­cu­lars. Però tot i així, Sal­va­dor Dalí, real­ment et merei­xes un monu­ment al gran vene­dor, o si ho pre­fe­riu al gran seduc­tor (o al gran embau­ca­dor).

En vida, et ser­vies de les teves dots d'actor i del teu nas per la bou­tade mediàtica. Hi ha qui diu que, abans d'entrar en escena, sem­pre feies una pausa, et car­go­la­ves el bigoti, et col·loca­ves la bar­re­tina i irrom­pies tal­ment ho fan els actors, aguan­tant la res­pi­ració. I és ben cert que fins al final vas obeir la teva màxima, aque­lla que més valia que par­les­sin de tu, encara que fos bé. Esplèndida manera d'enten­dre l'home anunci.

Ara bé, que després de mort tin­guis la mateixa habi­li­tat per ven­dre ja és una apti­tud del tot inu­sual. Jo no hi entenc, però certs experts diuen que no eres tan bon pin­tor com dibui­xant, i en allò que real­ment excel·lies era en la publi­ci­tat. Sigui com sigui, avui la teva estre­lla no ha decai­gut, cosa que molts pre­go­na­ven. Pot­ser és perquè vas saber pla­ni­fi­car la teva poste­ri­tat. Aquesta és la mos­tra del geni; enten­dre que has de crear un per­so­natge i que, a més, la cari­ca­tura d'un mateix ha d'aspi­rar a l'eter­ni­tat.