Animals amb ànima

Ha passat quasi desapercebut, aquest 2010, el bicentenari del naixement de Jaume Balmes. S'ha commemorat al seu Vic natal, però no tinc notícia que s'hagi organitzat cap acte a Cervera, antiga ciutat universitària on el vigatà va cursar. El primer centenari sí que va ser celebrat pels cerverins, en setembre de 1910 –altres temps, altres filosofies–, amb un homenatge acadèmic i la col·locació d'una placa a la façana de l'edifici barroc que acollia les aules on es va formar i posteriorment va impartir com a catedràtic el futur autor de El Criterio, indicant que en aquell centre, el seu més preclar alumne hi va aprendre cànons, lleis, teologia i història, «per a combatre després obertament els enemics de la Religió i la Pàtria». No cal dir quina religió i quina pàtria.

Balmes va arribar a Cervera als setze anys, matriculat a la seva universitat reial i pontifícia, en aquells moments l'únic establiment d'estudis superiors del Principat, per la gràcia de Felipe V. Els seus biògrafs coincideixen a elogiar l'esperit d'aquell noiet vingut a l'ondulada Segarra des de la plana d'Osona (de boira a boira). El cronista local F. Razquín el qualificava en 1949 de «Flor de la montaña catalana, abierta a la luz en ciudad levítica...». Va començar a la facultat de teologia i els seus primers quatre anys d'estada a les ribes de l'Ondara els va dedicar íntegrament a aprofundir en la Summa Teològica de sant Tomàs. En tot aquell llarg període, va ser aquest l'únic llibre que va llegir. Si Joan Fuster ens comminava a malfiar-nos dels homes d'un sol diari, suposo que els homes d'un sol llibre ens haurien de despertar encara més suspicàcies. Per cert, jo vaig mantenir en la meva adolescència converses freqüents amb un d'aquests personatges unillibrescos, veí de casa, un pagès de cal Camisetes amb pretensions d'individu il·lustrat, que tenia com a màxima i diria que única referència erudita justament El Criterio, un text que se sabia gairebé de memòria i citava a la mínima ocasió, tant si venia a tomb com si no, però que ell semblava trobar-li aplicació a qualsevol aspecte de la vida.

Amb lectures tan amenes i diverses, no sorprèn que el jove Balmes fos tingut pels seus companys de classe per un tipus més aviat solitari i retret. La major part de les hores no lectives o emprades a fer els deures, les consagrava a la meditació, recollit en el silenci de la seva cel·la, de la qual tancava els porticons i deixava completament a les fosques per poder rumiar millor. La seva tirada al retir, la reflexió i la reserva va ser motiu d'incomprensió i fins i tot de burles per part de la resta d'educands, que es prenien aquestes manifestacions del seu caràcter tan especial com a mostres d'una arrogància que li va valer la fama d'asocial. Un carallot insuportable. A sobre, intel·lectualment orgullós i tossut, com demostra l'episodi polèmic originat per la seva defensa, durant unes conclusions públiques, de la tesi que els rucs tenen ànima. Alguns professors i condeixebles, escandalitzats per la gosadia d'aquella proposició, i convençuts que allí l'únic ruc era ell, van demanar-ne l'expulsió al canceller, però aquest s'hi va negar, predient que aquell ceballut arribaria un dia a cridar l'atenció del món. Tal com va ser.