Creus coptes a la plaça Tahrir

En algu­nes de les imat­ges de les con­cen­tra­ci­ons a la plaça Tah­rir, al Caire, repe­ti­des a bas­ta­ment als mit­jans de comu­ni­cació, es poden obser­var mani­fes­tants lluint una creu de qua­tre braços d'idèntica lon­gi­tud i tots ells aca­bats en tres pun­tes. Recorda, sense ser-ho, la creu de Malta. Imme­di­a­ta­ment motiva la pre­gunta: però no es tracta d'una revolta isla­mita?, no es parla del caràcter musulmà de les pro­tes­tes?, no és el crit des­es­pe­rat dels fona­men­ta­lis­tes? Nova­ment, el des­co­nei­xe­ment gene­ra­lit­zat de la soci­e­tat àrab es posa a prova i reclama un curs acce­le­rat de la plu­ra­li­tat d'un poble, o d'un con­junt de pobles, on es bar­re­gen les opci­ons lai­ques i reli­gi­o­ses i, encara, en aquest dar­rer apar­tat, els que prac­ti­quen el dic­tat de l'Alcorà i els que en fan una lec­tura res­tric­tiva.

Les creus sin­gu­lars que poden veure's en els màgics esce­na­ris de la revolta són creus cop­tes, sig­nes de per­ti­nença, reli­gi­osa i/o social, a aquesta mino­ria egípcia, que repre­senta un dotze per cent del total de la població de l'estat que s'estén a la riba del Nil. Els cop­tes for­men un antic poble, des­cen­dent directe dels egip­cis de la gran civi­lit­zació faraònica i únics hereus d'aque­lla cul­tura. Avui són uns dotze mili­ons, dels quals més de dos mili­ons viuen a la diàspora i la resta con­vi­uen amb uns setanta mili­ons d'àrabs al modern Egipte. És la mino­ria copta qui té el fet religiós com a prin­ci­pal forma de cohesió, més moti­vat pel domini religiós musulmà en el total de la població, tot i la con­fi­gu­ració d'Egipte com a estat ofi­ci­al­ment laic; i és la pròpia con­cepció reli­gi­osa la que es con­ver­teix en ele­ment con­flic­tiu, quan el fona­men­ta­lisme islàmic no vol accep­tar la presència cris­ti­ana en el ter­ri­tori i periòdica­ment con­ver­teix la mino­ria en grup per­se­guit, fet del qual dar­re­ra­ment n'hem tin­gut exem­ples força remar­ca­bles.

Els grecs dona­ren el nom de cop­tes (sor­gits del riu) als habi­tants de la ribera del Nil i fou en aquest país on es con­so­lidà el cris­ti­a­nisme, de tal manera que deixà de ser una secta per con­ver­tir-se en religió de tot un poble. Diu la tra­dició que foren evan­ge­lit­zats per Marc, dei­xe­ble de Ber­nabé, que fundà el patri­ar­cat d'Ale­xan­dria, i que rebe­ren el carisma de la força eremítica que es mul­ti­plicà al desert. També és veri­tat que la tra­dició egípcia faci­lità l'accep­tació d'una religió mono­te­ista, tan sin­gu­lar al món antic, quan el con­cepte del déu-sol com a ens supe­rior a tot i tots ja apun­tava en aquesta direcció. Així, doncs, el patri­ar­cat d'Ale­xan­dria esde­vingué un dels sis grans patri­ar­cats de la cris­ti­an­dat, amb la sin­gu­la­ri­tat del ritus copte, segons la tra­dició de man­te­nir for­mes litúrgi­ques pròpies en cada església local. Però fou el vigor de la comu­ni­tat copta el propi parany de futur, al mig de les dis­pu­tes cris­tològiques que ana­ren per­sis­tint entre els segles segon i sisè del cris­ti­a­nisme. El con­cili de Cal­cedònia (451) tractà i con­demnà les heret­gies d'algu­nes esglésies ori­en­tals i, entre línies, qüestionà el poder dels patri­ar­cats d'Ale­xan­dria i Anti­o­quia. Les esglésies ori­en­tals no accep­ta­ren algu­nes de les con­clu­si­ons de Cal­cedònia i tren­ca­ren amb Roma i Cons­tan­ti­no­ble, en el pri­mer gran cisma, que ori­ginà les comu­ni­tats orto­do­xes copta, assíria, armènia, siríaca, jaco­bita i mala­quita. L'ortodòxia copta fou la religió ofi­cial d'Egipte.

La pri­mera expansió àrab con­querí Egipte i introduí el maho­me­tisme, a mei­tats del setè segle. Des d'ales­ho­res con­vi­uen, amb períodes de més o menys tran­quil·litat, les dues reli­gi­ons i les bran­ques que d'elles sor­gi­ren. Un grup de cop­tes retor­na­ren a Roma i ara for­men una mino­ria catòlica dins la majo­ria orto­doxa. Cada vegada, a Egipte, s'imposa més l'isla­misme al cris­ti­a­nisme, però els cop­tes for­men un total fort i unit, fins amb trets ètnics ben defi­nits, de tal manera que la religió esdevé un pro­nun­ci­a­ment de per­ti­nença. Des de mei­tats de segle XX, la immensa majo­ria del poble copte, com a signe d'iden­ti­tat, es grava la creu copta al canell, fent-ne ostentós lluïment.

Què hi fan les creus cop­tes a la plaça de Tha­rir? Clara­ment, apos­ten per la lli­ber­tat i la demo­cra­tit­zació del país i al mateix temps defen­sen el con­cepte que aquesta revo­lució no és cosa dels isla­mis­tes sinó que és patri­moni de tot el poble. De fet, una carac­terística que sem­bla asse­gu­rada quan el tipus de mobi­lit­zació i el com­promís de fer pinya indi­quen la irrupció amb força d'una ter­cera via, for­mada per gent que vol deba­tre el futur i fer-ho tot inten­tant sumar esforços i cer­car un com­promís col·lec­tiu.