Un ple total

Sem­bla que no és el mateix un ple que un ple total. Un acte en què hi ha hagut un ple és un acte on ha anat molta gent, però un acte on hi ha hagut un ple total, com ara la pri­mera con­ferència del cicle que un diari de Bar­ce­lona ens deia que ha orga­nit­zat la Cam­bra de Comerç ad majo­rem glo­riam de Xavier Trias, és un acte on fa tot l'efecte que hau­ria estat impos­si­ble que hi cabés ningú més. Ni un nen de dos anys sense pares.

Jo ara m'ima­gino la Llotja del Mar, que és on va haver-hi aquell ple total, amb tot de gent a totes les por­tes i tra­ient el cap per les fines­tres. “Oh, és que hi ha un ple total”, devien dir als que ho mira­ven asto­rats des dels car­rers.

Em penso que ho faré ser­vir. “Ja has emple­nat la gerra d'aigua?”, em pre­gun­tarà la meva dona. “Fins a dalt, un ple total”, li diré con­vençut. I, després, hi ha encara aque­lla vari­ant –pot­ser més filosòfica i de segon nivell de car­rera– que lle­gim o que sen­tim a dir de tant en tant. “Un ple abso­lut”. “Abso­lut, abso­lut?”, vaig pre­gun­tar un dia. “Ben abso­lut, és que no hi cabria ni una agu­lla”.

Jo, el que no sé és com són els locals plens on encara cabrien algu­nes per­so­nes, però tinc una experiència remota de l'època que la gent del meu poble pas­sava els diu­men­ges anant a missa, al cine, al ball o a pas­seig.
Un dels cines molt sovint era ple. “Ple, ple?”, pre­guntàvem a en González, que duia per­ruca, que feia d'aco­mo­da­dor i que, de jove, havia anat amb els de la División Azul a Rússia. “Si voleu, podeu anar al galli­ner”, ens deia ell. I al galli­ner hi havia sem­pre un racó. No fallava.

I és que en aquells anys, al meu poble, tret del Cau­di­llo i de Déu Nos­tre Senyor, totes les altres veri­tats eren més aviat rela­ti­ves.