Asador de Guadalmina

Aque­lla Sefa­rad car­pe­to­vetònica, esperpèntica, dua­lista i orgu­llosa surt de forma cíclica, si és que mai ha estat ama­gada. El vers de Mac­hado “una de las dos Españas ha de helarte el corazón” porta sovint que real­ment són les dues, o les tres, que un dia o altre te la fotran. No penso par­lar del dar­rer rebom­bori pel tema de l'endeu­ta­ment autonòmic, que ja ha fet córrer rius de tinta, i ha fet dir manta ruca­des. Em refe­reixo al que s'ha mun­tat amb la llei anti­ta­bac i les reac­ci­ons d'uns quants pro­pi­e­ta­ris d'esta­bli­ments hote­lers. La Junta de Anda­lucía ha orde­nat el tan­ca­ment de l'Asa­dor de Gua­dal­mina, res­tau­rant de cuina basca a Mar­be­lla. El seu pro­pi­e­tari es va pre­sen­tar a la premsa com el dar­rer numantí davant les legi­ons d'Escipió, com un Guzmán el Bueno llençant la seva daga des de la mura­lla de Tarifa perquè pre­fe­ria que mates­sin el seu fill a lliu­rar la plaça. I armat amb un cigar d'anell s'atrin­xera al tau­lell del men­ja­dor i només li falta dir allò de no pasarán. Un dels argu­ments és d'allò més bèstia: a casa seva mana ell, no l'Estat. Com si fos un taifa inde­pen­dent o una seu diplomàtica.

Reco­nec que després d'un bon dinar ve de gust una cigar­reta, una pipa o un cigar havà, com també ve de gust una copa de des­til·lat. Però, senyor meu, la llei és per a tots, ens agradi o no. L'altra cosa és que si havíem d'aca­bar pro­hi­bint fumar als llocs públics, ja ho hagues­sin pogut fer amb la pri­mera llei.