El futur i Sortu

L'Estat espanyol viu, des de fa anys, en una il·lusió, és a dir, un miratge, una trampa. Ha passat el temps i ens hem acostumat a la llei de partits, però l'essència d'aquella norma continua essent un atemptat contra els principis més elementals del joc polític. Es va il·legalitzar, aleshores, un partit a consciència, pels vincles que hom podia pensar que existien entre el moviment abertzale i ETA. És a dir, es va redactar una llei ad personam, amb l'aquiescència majoritària del mapa polític: no pas per regular drets i deures de tipus genèric sinó amb la voluntat d'incidir en concret sobre un partit per tal de prohibir-lo a posteriori, un cop aprovada la llei. Una norma amb efectes retroactius i amb l'explícita intenció de canviar les regles del joc un cop començat el partit. D'aquella fita, se'n van desprendre moltes lectures, però n'hi ha una que és obvia: des d'aleshores ha canviat el panorama electoral del País Basc. Ha estat possible, per exemple, un govern socialista amb el suport del PP. Si les forces abertzales haguessin pogut concórrer als comicis, el repartiment d'escons hauria estat, per descomptat, molt diferent. Ara, l'Estat es torna a enfrontar a un repte que encara no sabem com solucionarà. L'entorn independentista ha presentat els estatuts d'un nou partit, Sortu, que ha deixat ben clar el seu rebuig a la violència (vingui d'on vingui, inclosa la d'ETA) i “la ruptura total i completa amb el passat”. Deia que no sabem quina solució adoptarà l'Estat, perquè resulta que Sortu reuneix tots els requisits exigibles per a la legalització. Hi ha qui opta per normalitzar la situació (és a dir: permetre que un percentatge altíssim de la població pugui votar l'opció que fins ara ha estat bandejada de les urnes) i hi ha qui s'estima més continuar fonamentant el discurs en la hipocresia i el rebuig, en la negació de l'evidència. ¿No és millor per a la pau i la convivència ampliar la democràcia que no pas viure sota l'aparença d'una fotografia rígida que no reflecteix el batec d'un país?