Agné

Ja hi tor­nem a ser. No és que no vol­gues­sis par­lar en cas­tellà; és que no volies matar el teu idi­oma. Vas ser ferm i vas pre­fe­rir mar­xar d'una roda de premsa abans que renun­ciar a la teva parla. A Osca? O sigui Huesca? Sí senyor, a Osca/Huesca. De fet, tu que ets de nai­xe­ment ara­gonès, de Mequi­nensa en con­cret, no veus cap con­tra­dicció entre ser en terra ara­go­nesa i par­lar català. Els que veuen fan­tas­mes són els altres; els que se sen­ten agre­dits són els mono­lingües.

Ara tenim, Raül Agné, la síndrome aque­lla de la for­miga i l'ele­fant. Encara ens faran creure que la llen­gua cata­lana és una for­miga impe­ri­a­lista i ferotge que vol car­re­gar-se l'idi­oma espa­nyol, un ele­fant transoceànic que no cau der­ro­tat ni davant l'anglès. Ens ho volen fer creure només perquè tu, for­miga deci­dida i valenta, t'has plan­tat davant de l'ele­fant i no t'has dei­xat tre­pit­jar com fan quasi totes les for­mi­gues.

La defensa del nos­tre idi­oma no ens durà a la inde­pendència, això és clar. L'hem defen­sat fins
i tot sota les dic­ta­du­res mili­tars, amb gran tena­ci­tat, i no tenim plena sobi­ra­nia. Però el que ens pot dur a la lli­ber­tat total és l'obsessió dels igno­rants per ata­car la nos­tra llen­gua. Només que la trac­tes­sin com l'anglès o el por­tuguès, els indígenes estaríem paci­fi­cats i no sal­taríem. Però quan a la soci­e­tat cata­lana hi hagi milers i mili­ons d'Agnés enut­jats, indígenes i nou­vin­guts, no hi haurà qui ens aturi. Que ho sàpiguen. Men­tres­tant gràcies, senyor entre­na­dor, per ense­nyar-nos com es poden anar fent fle­xi­ons.