L'altre de Santpedor

Hi ha un sin­gu­lar catedràtic i filòsof, nas­cut a Sant­pe­dor i que fa clas­ses a la Sor­bona; no gaire cone­gut a casa nos­tre, tot i que ens hau­ria d'omplir d'orgull, ja que el reco­nei­xe­ment de la seva feina, a part d'uni­ver­sal, és de una per­cepció ori­gi­nal i fecunda. Es diu Louis Sala-Molins i com­par­teix cognom amb un altre il·lus­tre filòsof de Sant­pe­dor, dedi­cat a expli­car la política des d'una pilota de fut­bol. Louis Sala-Molins, a través de diver­ses publi­ca­ci­ons, ha cen­trat la seva feina en dos con­cep­tes: l'escla­vatge i la revisió de la negri­tud, com a fac­tor dife­ren­cial en el progrés d'Europa. Al marge de les meves dis­gre­ga­ci­ons, més o menys ente­ne­do­res, bus­quin d'aquest autor alguna obra publi­cada en català, com per exem­ple: Del rei. De la lli­ber­tat, del 1988, o a Edi­ci­ons 62, qui publicà Sodoma, a l'alba de la filo­so­fia del dret; també paga la pena lle­gir les seves refle­xi­ons sobre Ramon Llull. Però la seva fama inter­na­ci­o­nal ve de l'apro­fun­di­ment en els colo­ni­a­lis­mes i l'escla­vatge.

Vaig lle­gir la tra­ducció a l'anglès de l'obra titu­lada Dark Side of the Light, una crònica acu­radíssima sobre l'escla­vi­tud en la per­cepció de la Revo­lució Fran­cesa i l'enci­clo­pe­disme, i em vaig que­dar boca­ba­dat de les cer­te­ses que esbri­nava, a mesura que com­pre­nia els ter­mes: negre-esclau opo­sats a la blancúria ideal amb què es defi­nia el règim jurídic que sus­ten­tava una de les més llar­gues ignomínies de la civi­lit­zació humana. Sala-Molins rec­ti­fica els dar­rers dos-cents anys i diu que mai no es va adreçar la pre­gunta cor­recta. Es dema­nava: “¿Qui és el negre?”, quan calia pre­gun­tar: “¿Què és el negre?”. Així, esde­ve­nir una curi­o­si­tat més trans­cen­den­tal i sor­tir del parany pragmàtic que para­ven qual­se­vol de les elits domi­nants.

No m'aban­do­nin en aquesta ter­mi­no­lo­gia de blancs i negres, ja que em ser­virà per actu­a­lit­zar un tema urgent, mal­grat que més d'una agència inter­na­ci­o­nal els dirà que l'escla­vi­tud és una con­dició humana de rabi­osa actu­a­li­tat; però, per un moment, con­ti­nuem en el món empíric.

Sovint, l'essència dels humans és gai­rebé defi­nida, en la seva inte­gri­tat, pel caràcter que s'empelta de la feina per­so­nal, aquest ethos de caire aris­totèlic i limi­tat per una con­dició biològica i geogràfica, no es refe­reix al què, sinó més aviat a un per a què, en ter­mes estric­ta­ment teològics. Con­vin­guem que aquest talent natu­ral és el fac­tor deter­mi­nant per al desen­vo­lu­pa­ment de les apti­tuds i el color de la pell denun­cia aquest fet i dis­po­sició. Aquests ter­mes de cen­tre (blancúria) i perifèria (negri­tud) es veuen a través dels dar­rers cinc-cents anys en la història intel·lec­tual d'Europa. Quan la il·lus­tració fran­cesa diu huma­ni­tat, no sig­ni­fica el mateix de com ara ho entén Occi­dent; encara que sigui per nomen­cla­tura. Aquest cen­tre domi­na­dor, radial, solar com el rei de França, és l'autèntica blancúria ori­gi­nal, la que Déu bene­eix, la que el monarca agom­bola i l'Església se'n bene­fi­cia; el cen­tre bus­cat per les noves elits de par­tit polític en la seva con­se­cució de la blan­cor ori­gi­nal.

Dar­re­ra­ment hi ha una ofen­siva con­ti­nu­ada a des­qua­li­fi­car els fets dife­ren­ci­als de Cata­lu­nya, fent ser­vir els con­cep­tes perifèrics, i és aquí on vol­dria fer l'enllaç amb Louis Sala-Molins i, sense haver d'anar als tota­li­ta­ris­mes i a les prer­ro­ga­ti­ves dels més dèbils per per­pe­tuar-se, cal­dria tro­bar una manera de replan­te­jar el cen­tre i la força que pot acu­mu­lar si deixa que les perifèries exe­cu­tin tot allò per a què ser­vei­xen. Aque­lla acti­tud aris­totèlica de ren­dir al màxim i retor­nar al cen­tre la lli­ber­tat donada, en aquest exer­cici d'idi­o­sincràsies tan dife­rents com com­ple­mentàries, encara no ha sigut pos­si­ble per la inse­gu­re­tat i tan­ca­ment del cen­tre. Aquest segueix sent un dis­curs d'inter­de­pendència, no de pido­lar –per neces­si­tat extrema– ni l'exa­brupte “a los cata­la­nes, barra libre”. Mal­grat el meu desig, he de ren­dir-me a l'evidència fut­bolística que el color del Real Madrid és el blanc cen­tral i que la mes­cla de blau i grana, raneja la negri­tud ances­tral.