Santi

Un dels desavantatges de la periodicitat quinzenal és que sempre arribes a misses dites, però sigui com sigui, aquesta vegada vull tocar un tema que el frenesí de l'actualitat ja haurà convertit en passat, Santi Santamaria. Per desgràcia el titular que se'n desprèn seria que som un país papanates, absurd i governat per mandarins (no necessàriament polítics i no sempre amb criteri) i que, per desgràcia, hem anat perdent la capacitat de generar debat (real, no foc d'encenalls). Això converteix el cas del Santi en paradigmàtic. Ara que, per desgràcia, ja no hi és, tot són cants de sirena, cops al pit, lamentacions i elogis.

Quan va publicar La cocina al desnudo el van crucificar i el van posar a parir. Ja se sap, Catalunya és un indret petit i provincià on sembla que només hi ha espai per a un de sol. I aleshores, el primer tres estrelles català, l'home que sense venir del món de la gastronomia va situar el país a les òrbites més altes de la cuina internacional va patir, sense deixar de treballar i creixent dia a dia com a persona i com a empresari, aquesta mena de rebuig que es pateix quan algú decideix que ets els segon i que només es pot donar escalf i glòria al primer. Tan miserables i curts som que només admetem un personatge en cada disciplina?

Si fem memòria, un exercici que tampoc no se'ns dóna gens bé, recordarem que fa uns anys Miquel Martí i Pol era considerat un poeta mediocre, tou i sense mèrits. Després, per diferents raons, va acabar sent el poeta nacional (un i només un), reverenciat i aclamat pels mateixos que abans l'insultaven, i fins que no va morir no va quedar lloc al tron per a ningú més. Ara sembla que el poeta nacional és Joan Margarit i que les patums no en permeten cap altre al tron. En lloc de potenciar l'excel·lència, es creen capelletes restringides que barren el pas a qualsevol altra iniciativa. Si en tenim un, per què en necessitem dos, o tres, o quatre? Per desgràcia, amb el Santi ja és tard, però potser hauria de servir d'avís i plantejar-nos el país i la seva gent d'una manera molt més oberta i menys restrictiva i pensar que, sense demèrit del primer, no és dolent tenir 10 números un en cada disciplina de la vida. Llàstima que la realitat no sigui d'aquesta manera. Així anem!