Santi

Un dels des­a­van­tat­ges de la peri­o­di­ci­tat quin­ze­nal és que sem­pre arri­bes a mis­ses dites, però sigui com sigui, aquesta vegada vull tocar un tema que el fre­nesí de l'actu­a­li­tat ja haurà con­ver­tit en pas­sat, Santi San­ta­ma­ria. Per desgràcia el titu­lar que se'n desprèn seria que som un país papa­na­tes, absurd i gover­nat per man­da­rins (no necessària­ment polítics i no sem­pre amb cri­teri) i que, per desgràcia, hem anat per­dent la capa­ci­tat de gene­rar debat (real, no foc d'ence­nalls). Això con­ver­teix el cas del Santi en para­digmàtic. Ara que, per desgràcia, ja no hi és, tot són cants de sirena, cops al pit, lamen­ta­ci­ons i elo­gis.

Quan va publi­car La cocina al des­nudo el van cru­ci­fi­car i el van posar a parir. Ja se sap, Cata­lu­nya és un indret petit i pro­vincià on sem­bla que només hi ha espai per a un de sol. I ales­ho­res, el pri­mer tres estre­lles català, l'home que sense venir del món de la gas­tro­no­mia va situar el país a les òrbi­tes més altes de la cuina inter­na­ci­o­nal va patir, sense dei­xar de tre­ba­llar i crei­xent dia a dia com a per­sona i com a empre­sari, aquesta mena de rebuig que es pateix quan algú deci­deix que ets els segon i que només es pot donar escalf i glòria al pri­mer. Tan mise­ra­bles i curts som que només adme­tem un per­so­natge en cada dis­ci­plina?

Si fem memòria, un exer­cici que tam­poc no se'ns dóna gens bé, recor­da­rem que fa uns anys Miquel Martí i Pol era con­si­de­rat un poeta medi­o­cre, tou i sense mèrits. Després, per dife­rents raons, va aca­bar sent el poeta naci­o­nal (un i només un), reve­ren­ciat i acla­mat pels matei­xos que abans l'insul­ta­ven, i fins que no va morir no va que­dar lloc al tron per a ningú més. Ara sem­bla que el poeta naci­o­nal és Joan Mar­ga­rit i que les patums no en per­me­ten cap altre al tron. En lloc de poten­ciar l'excel·lència, es creen cape­lle­tes res­trin­gi­des que bar­ren el pas a qual­se­vol altra ini­ci­a­tiva. Si en tenim un, per què en neces­si­tem dos, o tres, o qua­tre? Per desgràcia, amb el Santi ja és tard, però pot­ser hau­ria de ser­vir d'avís i plan­te­jar-nos el país i la seva gent d'una manera molt més oberta i menys res­tric­tiva i pen­sar que, sense demèrit del pri­mer, no és dolent tenir 10 números un en cada dis­ci­plina de la vida. Llàstima que la rea­li­tat no sigui d'aquesta manera. Així anem!