Hi ha vida més enllà de les tres Maries?

Amb tot el respecte pel professional i per la cuina, em va semblar vergonyós el tractament que els mitjans de comunicació van donar a la mort de Santi Santamaria. Potser no sóc una persona prou refinada per apreciar-ho, però obrir informació i estar-se dos dies exagerant els mèrits dels cuiners i demanant opinions a altres exquisits xefs, em va semblar desproporcionat. Com totes les cultures en decadència, Catalunya només es mou en tres eixos: la panxa (o gastronomia de l'excel·lència, utilitzant el ridícul argot actual on tot és excel·lent), la droga (l'abús simptomàtic de l'esport en forma d'un Barça que s'explota fins al paroxisme) i el sexe, que pateix el segrest de la doble moral i del políticament correcte mentre ocupa la majoria dels webs del gran mitjà de comunicació actual, internet. La Catalunya dels grans poetes i pintors ha quedat substituïda per la cultura de la restauració i de l'oci. No és una queixa sinó la constatació d'un estat de coses.

Durant els anys del confort i de les hipoteques, tothom es va haver de buscar nous al·licients. La sortida a aquestes inquietuds va ser òbvia: davant la formació pírrica dels ciutadans –per no dir ignorància–, el que podrien haver estat els eixos d'un país com el que alguns ens esperàvem, ha esdevingut una carraca inflada de venedors de plaers gàstrics i bruixots que practiquen la catarsi pública a través d'un esport que es juga amb els peus. Difícilment podrem veure que els noticiaris s'obrin amb la defunció d'un poeta insigne o amb la presentació d'un llibre amb futur. Tot passa pel sedàs de les estrelles Michelin o de les copes del club esmentat. Hi ha alguna cosa més que ens identifiqui?

Se sap que les tres Maries han estat el símbol canviant que més expressions artístiques ha provocat. Desapareguda la religió, jubilada la ideologia i omesa la cultura, a nosaltres ens quedaran els restaurants i els estadis com a temples del que som. Potser exagero, però no és només una percepció. Descansi en pau.