La teranyina

L'estratègia de Pep Guardiola és clara i, s'ha de dir, molt intel·ligent. Ha fet tots els elogis sobre un Real Madrid fet a còpia de milions i milions, amb tot el poder mediàtic al seu voltant i amb un aparell de propaganda que fa olor de ranci franquista amb els fanatitzats Roncero, Marca i companyia. Fer-ho tot plegat tenint cinc punts més que ells i estant, pel que fa al joc, a anys lluny dels blancs, fa molt més gran el Barça.

Igual d'intel·ligent és enaltir la figura del seu entrenador portuguès. Si tan bo és, amb tants èxits, molt millor és qui el pot superar amb tot, amb vímets de casa i gent d'una personalitat normal i corrent com l'home del carrer.

És l'estratègia de l'aranya, fils transparents que atrauen tota mena d'animals voladors que al final es queden sense poder moure's, enganxats amb la viscositat intel·ligent de l'animal que els ha posat el parany.

Repeteix l'anunci narcisista que en nou anys el portuguès no ha perdut un partit com a local, cosa potser certa en la lliga, fet no tan extraordinari si pensem en els equips que ha entrenat Mourinho, però sí que ha estat derrotat a casa en la Champions, on el Barça, sense anar gaire lluny, el va derrotar 1-2 en l'època del Chelsea i aquell any va guanyar a París la copa d'Europa, en color i sense trampes en blanc-i-negre.

La història es pot repetir. Un equip blanc fet a cops de talonari i aleshores arriba el Barça més autèntic i trenca estadístiques aclapara amb el joc, el guanya 5-0 i el continua elogiant. S'ha tancat el cercle, ets meravellós, però estàs enganxat de mans i peus a la meva teranyina de joc i no pots moure't sense que t'hagi cruspit. Per bon joc, prestigi, senzillesa i títols.

Ara, això sí, l'altre que parli i parli i es queixi o, el que es més lleig, renegui del seu passat blaugrana, un és resultat de la seva trajectòria. Mourinho no és Viriat.