La batalla d'Almansa

Era una set­mana en què només cabien ale­gries. La més notòria, la més pal­pa­ble, va ser la inau­gu­ració del monu­ment a la bata­lla d'Almansa, obra del pin­tor Antoni Miró, que l'ha donat a la Uni­ver­si­tat d'Ala­cant. La bellesa del monu­ment i el seu col­pi­dor sig­ni­fi­cat és una baula impres­cin­di­ble per anar recu­pe­rant la nos­tra mal­mesa memòria històrica. D'això se'n diu la dig­ni­tat d'un pin­tor i del seu poble.

Per una altra banda un milió de per­so­nes –no sola­ment dones– es van mani­fes­tar a 200 ciu­tats ita­li­a­nes en defensa de la dig­ni­tat de la dona i en con­tra del mas­clisme, agres­siu i pre­po­tent, de Ber­lus­coni, que és d'aque­lles per­so­nes que cre­uen tenir dret a diri­gir, no la seva vida, sinó la dels ciu­ta­dans. És a dir, un blin­dat pri­mer minis­tre que esca­mo­teja la llei al més pur estil mus­so­linià. Ja n'hi ha prou, senyor minis­tre!

També ens hem tro­bat un altre exem­ple de dig­ni­tat en aquest fins ara quasi des­co­ne­gut Raül Agné, entre­na­dor del Girona, en roda de premsa al camp de l'Osca. Aquest entre­na­dor, que afirma que no el mou cap impuls polític, sinó moral, va escla­tar quan va sen­tir la llen­gua cata­lana menys­tin­guda i menys­pre­ada. Es va aixe­car i va dei­xar tot­hom amb un pam de nas. Si arriba a ser a l'inrevés, algú que hagués deni­grat l'espa­nyol (que hau­ria estat, també, exe­cra­ble), l'autor hau­ria estat con­dem­nat a l'escarni con­ti­nuat i sense esquer­des. El meu res­pecte, senyor Agné, i més perquè els ara­go­ne­sos tenen el català com una de les seves llengües.

També vull brin­dar per la dig­ni­tat del par­tit Soli­da­ri­tat per la Inde­pendència, que ha cele­brat el seu pri­mer congrés naci­o­nal, en un clima esplèndid i amb una ger­ma­nor enve­ja­ble; molt en espe­cial, vol­dria remar­car la dig­ni­tat del seu nou pre­si­dent, Toni Stru­bell, que tant admi­rem d'ençà que ens va fer recu­pe­rar la nos­tra auto­es­tima cre­ant la Comissió de la Dig­ni­tat.

I, tan­ma­teix, una set­mana tan rodona ha que­dat estron­cada per la mort de Santi San­ta­ma­ria, un cui­ner genial, arre­lat al seu país, i un patri­ota que mai no va per­dre l'ocasió de mani­fes­tar-se com a tal. El tro­ba­rem a fal­tar moltíssim com a cui­ner –quins plats!, quina exqui­sida elegància!–, i també, ai, las!, com a extra­or­dinària per­sona.