L'escriptor com a xarlatà

Una de les grans mur­gues d'escriure són les pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres: no perquè hi assis­teixi un públic més aviat escàs, ni pels elo­gis esbi­ai­xats en què es des­fan els pre­sen­ta­dors, ni per les cor­re­dis­ses a l'hora de tan­car, ni per la bui­dor que se sent a l'hora de tor­nar a casa, sinó per una raó que expli­quen molt bé Jean Eche­noz i Enri­que Vila-Matas en una con­versa regis­trada al lli­bre El juego del otro, de l'edi­to­rial madri­le­nya Errata Natu­rae. Afir­men tots dos que va ser deci­siva a l'hora de deci­dir ser escrip­tors l'escena de La Notte, de Mic­he­lan­gelo Anto­ni­oni, en què Mar­ce­llo Mas­tro­ianni inter­preta un escrip­tor que pre­senta un lli­bre a Milà. Anys després, tant Vila-Matas com Eche­noz han pre­sen­tat els seus lli­bres a Milà, i no hi han sen­tit el que van creure que hi sen­tia Mas­tro­ianni quan pre­sen­tava el seu lli­bre a la pel·lícula.

El pro­blema és irre­so­lu­ble, ja que en tota pre­sen­tació l'escrip­tor es trans­forma en un xar­latà, en el vene­dor d'un objecte que va ser len­ta­ment cons­truït en silenci i que es resis­teix al resum, al titu­lar, a l'eslògan. Tota pre­sen­tació és inhe­rent­ment con­tra­dictòria perquè s'espera que l'autor parli d'un lli­bre que no va ser con­ce­but per par­lar-ne, sinó més aviat per no haver de par­lar: «La veu del lli­bre prové d'un desig de callar», escriu Pas­cal Quig­nard. Pre­sen­tar un lli­bre equi­val a resig­nar-se a dur a terme amb tota la bona volun­tat una tasca impos­si­ble: la reducció d'un lli­bre a unes quan­tes fra­ses sen­zi­lles i ente­ne­do­res. Perquè si un lli­bre es deixa resu­mir d'aquesta manera, lla­vors quin sen­tit té escriure'l? L'autor que parla del seu lli­bre recorda el ballarí par­lant de la dansa o bé, si voleu, l'alba­tros que arros­sega les ales per la coberta del vai­xell.

Com asse­nyala Vila-Matas, la pre­sen­tació és el càstig que rep l'escrip­tor per haver escrit un lli­bre. Què hau­ria succeït si a Kafka li hagues­sin pre­gun­tat, una i altra vegada, què sig­ni­fi­cava l'esca­ra­bat de La trans­for­mació? Com que Jean Eche­noz i Enri­que Vila-Matas prac­ti­quen aquesta forma de pudícia ano­me­nada humor, en comp­tes de lamen­tar-se de seguida es decan­ten per una solució: pro­po­sen d'ara enda­vant negar-se a pre­sen­tar els seus lli­bres, i si de cas acce­dir a pre­sen­tar els que no han escrit.