La Catalunya pragmàtica

He llegit amb atenció l'estudi sobre els valors del país, presentat per Esade i la Fundació Lluís Carulla. No us diré pas amb quina de les cinc tipologies de català que es descriuen m'identifico. Però reconec que m'he entretingut una bona estona a rumiar quins amics, coneguts, saludats, exsaludats i personatges públics encaixen amb el tipus neoconservador, amb l'individualista cívic, l'egocèntric, l'individualista pragmàtic o el neomodern. Una feina d'etiquetatge certament entretinguda. Això no obstant, allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat una de les conclusions del codirector de l'estudi Javier Elzo. Aquest senyor troba que una de les característiques que més diferencien els catalans de la resta de ciutadans de l'Estat, i també d'Europa, és l'actitud pragmàtica. Som pragmàtics. Per assegurar-me'n, busco el terme al diccionari: “Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”. Ja m'ho pensava. Per això la conclusió d'Elzo m'ha fet dubtar. Perquè si els catalans realment tinguéssim en compte les conseqüències pràctiques no sé com ho veieu vosaltres però jo crec que ja faria uns quants anys que hauríem deixat de ser espanyols. Ja m'explicareu quins avantatges pràctics té per a nosaltres ser espanyols. Ben pocs. Ep, tret que us dediqueu a la política. En aquest cas ser espanyol resulta indiscutiblement pràctic: pots al·legar permanentment que la culpa és de Madrid, lamentar-te que a Madrid ens roben, que si no ens entenen, que si naps, que si cols i així anar embolicant la troca del greuge. Molt més pràctic que no pas haver d'arremangar-se per posar-hi remei.