Les raons d'en Guardiola

Allò que en Cruyff en deia “l'entorn” barcelonista, o sigui els entrevistadors i comentaristes de premsa en primer lloc, no paren de preguntar-se com és que l'entrenador de més èxit de la història del club –l'estadística no enganya– s'entesta a renovar d'any en any, com és que es resisteix a la tranquil·litzadora estabilitat d'un contracte llarg, com és que es nega a ser, tal com diu l'actual president de l'entitat, el Ferguson del Barça, entrenador del Manchester United des de 1986, o fins i tot el Beckenbauer, jugador líder, entrenador brillant i més tard president del Bayern de Munic, com és que s'entesta a dosificar el compromís amb aquesta estratègia que la majoria no saben dissimular que no l'entenen, que els sembla fins i tot capritxosa, però com que les coses van tan bé no gosen fer més pressió, no fos cas que l'entrenador dels prodigis s'enfadi i se'n vagi l'invent en orris.

Aquest cronista no pretén ser més llest que els altres, però davant del petit enigma no resisteix la temptació de fer una anàlisi superficial per veure si la cosa és de debò tan complexa i abstrusa com sembla, o es pot explicar amb hipòtesis més senzilles, fins i tot més primàries.

Amb Ferguson a la banqueta, per continuar amb la referència desitjada més immediata, el Manchester United ha guanyat, entre altres coses, onze Premiers, cinc copes i dues Champions, i en vint-i-cinc anys això comporta un ritme d'una lliga cada 2,2 anys, una copa cada 5 anys i una Champions cada 12,5 anys. I un es pregunta, el rei Entorn firmaria ara mateix un palmarès d'aquest ordre? Resistiria tants anys sense Champions –en el Manchester hi han estat 8 en realitat–, resistiria guanyar la lliga espanyola a un ritme una mica més baix que any sí any no?

L'hegemonia de la lliga anglesa està diversificada amb Chelsea, Arsenal i Liverpool els últims anys, i si es va més enrere n'hi ha d'altres: l'Everton, l'Aston Villa, el Leeds United –vint-i-tres equips diferents l'han guanyada en tota la història–, però en l'espanyola la gran majoria de les lligues que no guanyi el Barça aniran al sac del Real Madrid. Els últims vint-i-cinc anys, per no sortir de la referència, només tres equips s'han endut el campionat a més d'aquests dos: el València dos cops, l'Atlètic i el Deportivo.

Està disposat el totpoderós Entorn a mantenir aquest ritme de consecucions? A mi em sembla més que acceptable, però la realitat és que ara el Barça perd un partit i se'n va tot en orris. Com si l'Entorn fos un pati de col·legi de disminuïts mentals, dos o tres punts menys i ja res no és possible, ja s'ha trencat la glòria estadística, ja ens n'anem a fer punyetes, ja hi ha el Madrid a sobre, ja s'entra en un cicle depressiu. No ha pensat ningú que, com en els moviments de la Borsa, és aquesta mateixa màquina de neurosis infantils, de pressions irracionals i d'exigència desmesurada anomenada Entorn la primera causa d'inestabilitats i desgràcies?

Quan sento tals exhibicions de rebequeria i de misèria moral torno a pensar que el futbol pot proporcionar grans plaers, però a l'armari hi té el pitjor de l'espècie humana, un autèntic exèrcit de Gòlums d'El senyor dels anells: xenofòbia, racisme, enveja, mesquinesa, odi, fins i tot més alegria per la desgràcia dels altres, allò que els germànics en diuen Schadenfreude, que per la fortuna pròpia, sense una instància superior qualificada capaç d'aturar-ho, perquè les autoritats del gremi són encara pitjors que tot això. Sense entrar en arbitrarietats d'ordre tècnic –per no acabar havent de dir que, valgui la redundància, els arbitratges són una disciplina en mans d'una organització mafiosa, antidemocràtica i manipulada–, n'hi ha prou amb una mirada a dalt: resulta que d'aquí a un parell d'anys com a màxim, tots els partits de lliga seran a la tele de pagament. Directius i autoritats esportives: a vostès els sembla edificant, els sembla just que des de la seva situació de milionaris, amb unes cases i uns cotxes i uns vestits que costen més diners del que deu famílies mitjanes veuran en tota la seva vida, ara han de dir a una població que no sap què menjarà la setmana que ve, que no sap on viurà d'aquí a un mes i que una de les poques alegries que té és mirar un partit a la tele amb l'únic cost de l'electricitat, els sembla decent dir a tota aquesta gent que encara hauran de pagar més? Encara volen més diners? Encara no està prou munyida la vaca del futbol? Volen un iot més gros, volen un Aston Martin per fer bonic al costat del Mercedes i el Porsche?

Entremig de tot plegat, què li passa a en Guardiola? Ho he dit abans, no sóc dins del cap de ningú ni sóc cap visionari, i em puc equivocar, però diria que no vol morir crucificat. Se'l vol convertir en un guia de sants, model de ciutadania, adalil de civilitat, de modèstia, d'humilitat. Potser és un exemple de virtuts edificants –sobretot si l'èxit l'acompanya–, però jo hi veig prudència, sentit comú, estratègia. Si no profereixes bravates, no te les has de menjar si després val mal dades, si no vas amb exabruptes previs, quedaràs bé passi el que passi en acabat. Guardiola no fa més que protegir-se –l'equip, però ell mateix en primer lloc–. Voleu que signi un contracte per deu anys? Oferiu-li pau i tranquil·litat, digueu-li: ho fas molt bé i t'hi deixes la pell, i si aquest any no guanyes res no demanarà el teu cap ningú, no ens tornarem boigs i t'estimarem igual. Digueu-l'hi de debò, i potser aleshores –potser– s'ho mirarà d'una altra manera. Entretant, jo al seu lloc faria el mateix. Al cap i a la fi, potser sí que el Barça és més que un club, però el futbol no és més que un joc.