Tribuna
Saber què es vol, i com fer-s’ho
Com es reconstrueix un país acabat de destruir? El més humil lector d’història té una idea de l’amplitud i varietat de casos, alguns pròxims i recents. L’Alemanya derrotada, castigada i estigmatitzada de l’any 1945 es restaura identitàriament i moralment en reunions a les esglésies on es llegeix història, poesia, s’escolta música i es recuperen i revaloren les tradicions. En el context europeu de la reconstrucció romàntica de les identitats nacionals, a la Catalunya del XIX sorgeix la Renaixença a partir d’elements puntuals –i que seria motiu d’un debat sobre els conceptes dir-ne “casuals”–: els Jocs Florals, l’Oda a la pàtria, els felibritges occitans, el Nobel a Mistral i el ciri trencat a propòsit d’haver-lo rebut Guimerà. Què tenen aquests dos casos –i d’altres– en comú? L’origen en la cultura, en especial en les lletres, i les conseqüències en la política. Què és causa i què efecte entre la realitat d’on es ve i les construccions de tota mena de la realitat cap on es pretén anar? Sense que estigui establert en natura ni en dimensió què s’entén per “real” i què per “divers”, un dels sofismes d’èxit de l’unionisme és que hi ha moltes Catalunyes reals, i en canvi només hi ha una Espanya, indiscutible i monolítica, dins de la qual les diversitats són divertiments circumstancials.
Siguin quines siguin la consistència i la coherència de la realitat de Catalunya, aquest cronista s’ha manifestat radicalment escèptic –amb una secreta expectativa que els dos últims mots no formin un oxímoron– sobre les possibilitats raonables que aquesta terra torni mai a tenir un estat, no tant per la lamentable situació actual sinó pel camí encara més lamentable per on transiten les institucions oficials i paragovernamentals. Com que ja sabem que el plany no duu enlloc, potser ja és hora d’un esforç de positivitat. I, abans d’embrancar-se a buscar sortides factibles, revisar per on trontolla l’edifici.
I l’edifici trontolla pels fonaments. Per l’autoestima, per automenyspreu per la pròpia cultura. La cultura no és una cosa que el país té. El país és la seva cultura, i la cultura fa el país. Els masovers del ridícul règim autonòmic actual tenen alguna idea, algun pla, per reconstruir el país? La trivialització del concepte “cultura” porta a un penós malbaratament de la seva força com a únic ens edificant i articulador. Des d’un demagògic antropologisme autocomplaent, es pretén que tot és cultura: la música lleugera, el macramé, les modes de les vambes, la perruqueria, la cuina ràpida i l’art de menjar-se els mocs. L’anomenada cultura popular, accessible per a tothom i llaminera, és sens dubte agradable, noble, útil, divertida i necessària, i no està deslligada de la gran cultura, però només la gran cultura –la filosofia, la poesia, la ciència, les arts, la història– té la potència, la solidesa i la raó de ser imprescindible per constituir-se en nació.
Quina és l’estratigrafia de l’entitat d’una congregació, de baix a dalt? Cultura, nació, estat. Només des de la cultura existeix la nació, i sense nació no hi ha estat. Una nació s’és o no s’és. Un estat es té. I tot això no cau del cel perquè sí; la història mostra que és una construcció feta amb coneixement, memòria i consciència del que es té, del que s’és, del que es vol, d’on s’és en cada moment. Aquí apareix el drama –que cadascú el dimensioni d’acord amb les seves intencions i sentiments– de l’actual condició de la catalanitat, on s’haurien de conjuntar l’autoestima i l’autoconeixement, i que lluny estan de fer-ho!
Tot i que els ens culturals hi són, els valors i els recursos intel·lectuals operatius fa uns anys ara estan desactivats. Però ni els llibres han estat cremats, ni tots els edificis enderrocats; qui vulgui els documents encara els trobarà. Amb l’excusa que tot ha de ser accessible per a tothom, i que tothom ha de poder-ho entendre tot, indiferents al fet que pels procediments adoptats aquesta nefasta opció no s’aconseguirà elevant les capacitats de la població sinó disminuint la volada de les obres, des de la ferotge ineptitud de la majoria d’ens gestors s’ha abandonat la questa del coneixement per llançar-se als braços de la immediatesa, la facilitat, el resultadisme i, en el mal amagat origen de tot –i presidint-ho–, el rendiment econòmic, l’únic, llastimós i autodestructiu mecanisme que ara mateix mou la col·lectivitat. El mercat pot sostenir materialment una societat, però no en farà mai una nació.
