L'estil també és competir així

La pitjor notícia del Barça va ser que Messi només va un gol. D'aquesta mena de males notícies viu el Barça en els últims temps. Quins temps! Una altra notícia: el Barça de Guardiola ja ha guanyat també el València a Mestalla. Després de dos empats, un altre repte assolit. Vistos en perspectiva, el d'ahir és el millor dels tres partits del Barça a Mestalla (sense comptar la final de copa contra l'Athletic, és clar), una prova més que l'equip de Guardiola creix cada temporada i que en l'actual juga a un nivell mai vist. Ha establert el ritme per al seu perseguidor en un nou sostre, 10 punts. I mentre el Madrid el segueix a un ritme tampoc mai vist allà, la frustració s'apodera del club blanc. De l'entrenador blanc, sobretot. Però com que és el club el que s'ha posat tot a les mans de Mourinho, la frustració és la versió oficial. Ja s'ho faran. El Barça, de fet, és el millor de la història des que s'ho fa sol, sense comparar-se, tenint per fi identitat pròpia i portant-la més lluny que mai. Ahir va aconseguir una victòria crucial per minar la moral de qualsevol perseguidor. No va ser el Barça dels monòlegs. El diàleg futbolístic amb el València va ser apassionant. Un partidàs de futbol. I va guanyar el que va anar una mica més enllà.

L'estil del Barça no és només una qüestió estètica. És una qüestió integral. L'aplicació d'un concepte futbolístic, però també la manera de competir. En la mateixa mesura. Encara que hi ha la tendència a creure que l'estil del Barça és el dels monòlegs que acaben en golejada, aquest equip també es defineix per la seva competitivitat. I la competitivitat també és jugar com ho va fer ahir a València. Més tàcticament, menys estèticament. Més concret, menys retòric. Més directe, amb menys possessió. Però quina manera de competir!

Feia falta que comencés el partit per veure quina seria el dibuix del Barça. Les combinacions eren múltiples i de seguida va quedar clar per què Guardiola havia prescindit de Pedro: per guanyar un efectiu al mig del camp, on, com és costum contra el València, es disputa la partida d'escacs per desxifrar el partit, apropiar-se'l i guanyar-lo. El partit, la partida, va ser intensa, molt intensa. Adriano es convertia en migcampista per l'esquerra (i lateral i extrem quan convingués) i Alves, com és habitual, tenia tota la banda dreta per ser el tres-en-un de costum. Unai Emery també juga als escacs, i encara més contra el Barça. Kaspàrov contra Karpov i set-cents metres quadrats de gespa de tauler. Emery va sortir sense cap punta de referència i amb un munt de centrecampistes. El tècnic basc és dels pocs, poquíssims, que s'enfronta al Barça amb la pretensió de tenir la pilota, dominar i portar el ritme. Sens dubte tots dos tècnics tenien al cap el partit de la primera volta, en què el València va ser molt millor a la primera part, amb més possessió, domini i un gol (0-1) i amb una segona part en què el Barça va fer un pas endavant i va remuntar amb una exhibició de Xavi i Iniesta. Però el Barça ahir estava menys atordit que en la primera part d'aquell 16 d'octubre. Des del començament el partit d'ahir va ser molt complex tàcticament i molt complicat tècnicament per l'alta densitat i la furiosa intensitat al mig del camp. L'única que no podia seguir el ritme dels jugadors era la pilota, alentida per una gespa massa seca.

El València va ser tan solvent com el de la primera volta. El Barça va ser més competitiu des del començament. L'estil, ahir, es definia més per la competitivitat que per l'estètica. L'equip d'Emery va tenir més possessió de pilota i va marcar més el ritme, però no va doblegar els blaugrana. El mig del camp era tot el camp i tot el camp era un tauler d'escacs. La iniciativa dels moviments era dels valencians, però les millors ocasions van ser del Barça. La primera, una triple ocasió de Messi en només tres segons que no va acabar en gol miraculosament. El Barça no elaborava tant el joc com és habitual, però el partit no se li descontrolava, cosa tant o més important encara. I en l'últim quart del primer temps el partit ja era més del Barça que del València. També les ocasions, sobretot una altra de Messi que va sortir lleugerament alta i una de Villa a centrada d'Adriano que Guaita va rebutjar amb el cos.

A la segona part els dos entrenadors van apostar per l'ortodòxia. Va entrar Aduriz i després, Pedro. Essencialment, el partit no va variar. Es va mantenir la intensitat, però el Barça sempre va estar més a prop de la porteria de Guaita que el València de la de Pinto. I Messi no estava disposat a fallar la tercera (o la cinquena, si la primera ocasió es compta per tres). No ho va fer. Al final, el Barça va fer el que havia de fer a tot el tapís del camp. Imbatible en defensa, combatiu al mig del camp i, finalment, letal a davant. Marcant estil, més enllà de l'estètica.