opinió
Els polítics tous
Fa uns dies, una antiga amistat, polític de primera línia, va a venir a considerar, cordialment, que els meus últims articles eren tous. La consideració va ser feta en un context que feia plausible el comentari, però a mi el que em va anar fent rumiar fou l'adjectiu, car un polític que ha estat a la trinxera i que està en actiu, deia a un pobre ciutadà, articulista gairebé per error, que mira d'opinar sense ser massa injust ni massa partidari, però cercant una certa aproximació al terme real de les coses, que era tou, quan ben mirat els nostres polítics gaudeixen d'un estat fofo immillorable, perduts sovint en la més profunda confusió, temorencs d'una opinió pública o uns grups de pressió que no saben posar gaire al seu lloc, buits de referències clares, de valors consolidats, de direccions precises, de decisions argumentades, justes, ètiques.
No seré jo qui digui que ha de ser fàcil ser polític avui en dia. La nostra societat líquida en matèria cultural i ètica, i lliurada al tèrmit del capitalisme financer, acostumada a falses idees de progrés i d'igualitarisme, sovint còmoda i decadent, profundament hipòcrita i estulta, desorientada en gairebé tot, banal en la majoria de les coses, dèbil en saber i coneixement, empesa per la tecnologia aplicada sense ordre ni concert, venuda a la publicitat, anestesiada per la cultura de l'oci dels media i dels interessos dels grups de consum, i tenallada per la cultura usurera dels bancs, no és una societat fàcil de dirigir, si és que aquesta és encara la tasca dels polítics civils que ens hem donat d'ençà de la Revolució Francesa.
Feina dura, però voluntària
Precisament, a algú que pensa fer un servei a la societat com a polític, és a dir, que vol i ha de manar, decidir, orientar i liderar, crec que se li pot demanar perfectament que tingui la suficient duresa, esperit, intel·ligència, valor i qualitats humanes per fer aquesta tasca. Ningú no l'ha obligat, el polític, a ser-ho. Ha estat una decisió individual. Sóc dels que pensen que és una de les professions més honorables, si és l'honor qui la presideix. I que els ciutadans, a l'hora de tenir consciència de ciutadans, que molts no en tenen, haurien de tenir aquest ofici com al més important per a ells mateixos. De cap manera, per tant, un polític no pot ser o estar tou. Cal que sigui, evidentment, flexible (tots els inflexibles es trenquen o et trenquen), en relació a l'estat d'harmonia social que té en el polític la fi última del seu treball. Però de cap manera no pot ser tou, i encara menys, fofo.
Doncs aquest articulista, potser coses de l'edat, deu estar tou, criteri que no comparteixo. Perquè els que estan tous són els polítics, que exerceixen la política mirant més de no perdre que no pas de guanyar. I ja fa massa dies que ho estan. I potser no saben veure que sobre molts assumptes caldria no estar gens tou i començar a pensar com ens ho farem per fer girar aquest vaixell social que tenim embarrancat en el tardocapitalsime i en la globalització, que té de tot menys racionalitat, justícia i igualtat. Tota la recent crisi està essent solucionada donant més i més menjar als agents provocadors de la mateixa crisi, als sistemes de funcionament de producció, de treball i de diner que han fet crisi, i pactant a la desesperada amb tot un seguit d'agències, institucions financeres i països emergents, llegiu Xina, que no tenen altre objectiu que seguir greixant la màquina de fer diners a costa de manllevar moltes conquestes socials o de seguir triturant països i recursos sencers.
Tots comunistes?
Tampoc no diré que hi hagi solucions fàcils. Tots estem tan ben acostumats –i en part per culpa dels mateixos polítics que s'han endeutat abans de dir la veritat–, que a donar-nos que hem estirat més el braç que la màniga, i que el jersei ens ve curt i que passarem fred, ens produeix un autèntic horror vacui. El polític hauria d'estar al davant de la necessària reflexió i de la necessària catarsi social, que s'ha de fer, perquè si no es fa, vindrà igualment i s'endurà per davant la majoria de polítics actuals i bona part dels ciutadans. I no pas com pretenen fer-ho alguns que acaben d'arribar al govern a Catalunya, que només pensen a instrumentalitzar la crisi per acabar afavorint els que precisament i en primer lloc l'han provocat, sinó aprofundint en les maneres de la igualtat, del just enriquiment i del just repartiment, que segur que n'hi ha. No sigui que, al final, ens trobem amb la paradoxa que, de crisi en crisi, acabem tots comunistes sense voler-ho, amb un sol banc, un sol mitjà de comunicació, un sol proveïdor de cada cosa, una sola empresa d'energia... perquè el sistema actual és tan absurd, que ja es veuen símptomes d'aquest final paradoxal. Si al mateix temps la ciència mèdica ens converteix, via genoma i ADN, en androides, que és el que sembla que volen fer, llavors això sí que serà dur, duríssim. I no sé si dient això he estat tou o dur. Vostès jutgin.
