Desunits? Segur?

Mireu-los, com xalen. Obser­veu com es lle­pen els bigo­tis, curulls de satis­facció. Esta­ven a l'aguait; esta­ven espan­tats i mira­ven a sota del llit per si hi havia un ogre. L'ogre es diu inde­pendència, i des­perta ter­rors ances­trals i incon­tro­lats. Són els qui diuen que ells també són inde­pen­den­tis­tes. Sí: inde­pen­den­tis­tes teòrics, de pan­carta i de soflama, de Twit­ter i de tau­lell de bar. Però quan veuen que sí, que hi ha qui ho diu de debò, que té un pro­jecte raci­o­nal, que no es basa només en emo­ci­ons sinó en un full de ruta democràtic, pacífic i via­ble, com el del altres països euro­peus que en els dar­rers vint anys han asso­lit la inde­pendència, ales­ho­res
es negui­te­gen i bus­quen excu­ses.

Si el pro­jecte és sòlid, si no el poden des­fer
a ria­lla­des, ales­ho­res es pre­pa­ren a sal­tar a la menor alarma. D'entrada, aquests inde­pen­den­tis­tes teòrics, de cafè i de pan­carta, ja tenien l'argu­ment suprem: per què no us uniu? Si no us uniu, no us votaré... Ens ho deien a nosal­tres, a Soli­da­ri­tat, però no als soci­a­lis­tes, quan Ciu­ta­dans pel Canvi se'n van escin­dir, ni a Esquerra, quan es van mig­par­tir, ni a les seve­res escis­si­ons del PP. No: només als inde­pen­den­tis­tes. I nosal­tres repetíem que la uni­tat a qual­se­vol preu no la volem. Que cor­rin ade­le­rats cap als escons els altres. Nosal­tres, no. I da-li. I ara, quan se'n va un mili­tant i poca cosa més, ai, quin alda­rull! Mireu com els bri­llen els ulls, com ens diuen caïnites, com es bur­len de Cata­lu­nya, com cele­bren la seva agu­desa men­tal.
I encara sort,
perquè d'altres et diuen meque­te­fre i mate­rial de sai­net (sic). Uf, quina angoixa! Per fi el pro­jecte ja no és tan sòlid, diuen.

Doncs, esti­mats antiin­de­pen­den­tis­tes: no
ho cele­breu tant. Som els matei­xos, tenim el mateix pro­grama i cada dia tenim més mili­tants. Només es per­cep allò que volem per­ce­bre, i vosal­tres voleu per­ce­bre desu­ni­ons i bara­lles. Un mili­tant, que havia estat al capda-vant, i set o vuit per­so­nes més. Res.

I ara, quan esti­gueu sols, sense haver de fer arti­cles ni pro­cla­mes enlloc, amb la sin­ce­ri­tat que dóna no tenir tes­ti­mo­nis, con­tes­teu una pre­gunta: ¿us agra­da­ria ara mateix estar a les saba­tes de Jordi Por­ta­be­lla? Doncs això.