Aquell aire tan tranquil

Feia vint anys que no dormia a Solsona. Com que hi tinc un sopar de compromís i no vull conduir de nit per tornar a casa –ja tinc una edat–, agafo una habitació al Sant Roc. M'hi havia hostatjat quan era una pensió decadent, una mica sòrdida, freqüentada per solitaris viatjants de comerç que hi mataven les nits jugant a la botifarra. Ara és un luxós hotel de quatre estrelles, amb uns acabats interiors i uns serveis al client que fan honor a la bellesa de l'edifici modernista que l'acull, obra de l'arquitecte Bernardí Martorell per encàrrec del traginer Galtanegra, que hi tenia les quadres als baixos (ocupats avui per un petit spa amb sauna i jacuzzi: dels abeuradors de les mules a l'hidromassatge).

Dormo malament, com sempre que ho faig fora. No deu ser perquè el llit no sigui ample i confortable, potser massa ample. A quarts de set em desperto i de seguida em convenço que ja no enganxaré més el son. Em llevo, em dutxo, em vesteixo, baixo a recepció. No posen l'esmorzar fins a les vuit. Com que no tinc cap pressa, surto al carrer, per fer temps. Podia haver-me esperat a la saleta, repassant els diaris del dia abans, que no m'havia vagat de llegir. Però més m'estimo donar un tomb: els diaris sempre els tinc, Solsona no.

M'agrada Solsona. Una ciutat singular. Recollida i tradicional, carlina i levítica, que conserva tot el sabor genuí de la ruralia pairal (gegants, trabucaires, pregoner amb trompeta, canonges, ganivets artesanals, bull de la llengua, coca de llardons...) però alhora oberta i moderna. Com la música del solsoní Roger Mas. Contradictòria, paradoxal: un bisbe conservador i un alcalde republicà. Flanquejant el portal del pont, sota el sol heràldic d'una suposada etimologia agafada pels pèls –o pels raigs–, davant per davant, una farmàcia i un estanc. Podria ser un avís simbòlic de l'ambivalència característica que trobarem urbs endins.

Ben just clareja. Carrers deserts del centre, tènue llum ambarina i lleganyosa dels romàntics fanals de braç. Què deuen pensar al veure'm divagar sense rumb a una hora tan matinera –vestit fosc, corbata fosca, gavardina fosca, alt com un sant Pau, aire fantasmal– els pocs transeünts que em creuo per aquells passatges estrets, les soles ressonant sobre les lloses, un eco greu que sembla d'ultratomba i que compassa amb la cadència de les campanes que repiquen solemnes, impassibles: la veu eterna del bonze, convocant a missa primera a la catedral (suposo).

Suposava malament. El temple encara és tancat. Em venia de gust seure en la penombra a ensonyar-me amb la sonsònia de l'oficiant. M'he de conformar a escoltar la pregària de l'aigua en la font circular de la deliciosa placeta italiana enfront del palau episcopal, on alguna tarda havíem parlat de poesia amb monsenyor Deig. A la plaça Major comencen a plantar els cavallets de les parades de verdura. Enfilo el carrer Castell –ni botigues obertes ni bars– cap a la plaça de Sant Joan, «tan aquietadora i tan suau», on torno a llegir a la làpida de la capella entre plataners els versos dedicats per Josep Maria de Sagarra a la jove veïna d'aquell «replanet d'una altra vida», que el poeta no pretenia besar ni esflorar-li el cabell, «sols sentir-la a la vora com respira / i respirar aquest aire tan tranquil».