T'equivoques, Roser

Tot i que no ens conei­xem, em per­meto trac­tar-te de tu perquè quasi som de la família. Qui no ha sen­tit a par­lar de Roser Cap­de­vila? O, més exac­ta­ment, qui no ha sen­tit a par­lar de les Tres Bes­so­nes? Les aven­tu­res dibui­xa­des de les tres nenes tra­pe­lles han estat traduïdes a més de trenta idi­o­mes i les han pas­sat per tele­vi­si­ons de quasi tot el món. Tu, doncs, ets una cata­lana uni­ver­sal, però no sé per què vas més de cata­lana que d'uni­ver­sal.

Roser Cap­de­vila hau­ria de ser una marca de mar­xan­datge rabiós, a un nivell no infe­rior al de Hello Kitty, Win­nie the Pooh, Dora­e­mon o Bob Esponja. No has entès que havies de fer el gran salt als EUA. Havies d'haver mun­tat allà un enorme camp base de Cap­de­vila Pro­duc­ti­ons o Ros­Cap & Co. Lt., que ven més. Això sí, havent pas­sat prèvia­ment per Madrid. No has con­ver­tit les Tres Bes­so­nes en un pro­ducte made in Spain per una falta greu de visió comer­cial.

Quan vaig lle­gir que Roser Cap­de­vila volia donar tots els seus ori­gi­nals a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya vaig pen­sar que era un error del peri­o­dista. Donar? Rega­lar? De franc? El fet ja s'ha produït i em rati­fica en la meva per­cepció. T'has equi­vo­cat de mig a mig, no has sabut estar a l'alçada. No peques d'arro­gant, sinó del con­trari, d'ingènua. Hi ha gent que no sap estar al seu lloc, min­dun­dis que es pen­sen qui sap què. En canvi d'altres, com tu, es refu­gien en un tarannà de per­fil baix que no els per­toca. No tens prou assu­mit que ets a la banda alta dels famo­sos.

T'has dei­xat endur per aquest roman­ti­cisme mal entès que en diuen –en deien, perquè ara això no es porta– espe­rit de ser­vei. Què en treus, de rega­lar la teva obra a canvi de dis­cur­sets, copets a l'esquena i bones parau­les? Per què les vols, les parau­les? Pasta gansa! Viro­lles! Parar la mà! Això és el que cor­res­pon a una per­sona de la teva talla! Parar la mà a les escu­ra­des ins­ti­tu­ci­ons d'aquí o anar-te'n cor­rents al caixa-cobri del Minis­te­rio de Cul­tura. Allà t'hau­rien rebut amb els braços ben oberts i un xec que faria goig de veure. Ara ja és massa tard. Quina llàstima que no vaig ser a temps d'avi­sar-te: t'equi­vo­ques, Roser.