Intel·lectuals

No sem­pre la paraula intel·lec­tual es con­si­dera un insult. A França és un con­cepte que ha tin­gut un gran pre­di­ca­ment i, fins i tot, un cert pres­tigi social. A Espa­nya, en temps de la tran­sició, alguns intel·lec­tu­als eren ben vis­tos i sus­cep­ti­bles de tenir càrrecs polítics impor­tants. Recor­din el cas d'aquell alcalde de Madrid, d'aspecte tan pecu­liar, el senyor Tierno Galván, que res­po­nia a la cate­go­ria del viejo pro­fe­sor. En els temps que cor­ren, temps de lli­bres prims, èxits imme­diat i llis­tes d'audiència, la figura de l'intel·lec­tual ha aga­fat un aire ine­vi­ta­ble de cosa anacrònica, de figura de pes­se­bre. Al món anglo­saxó el tòpic de l'intel·lec­tual sem­pre ha xocat amb la tra­dició empi­ri­cista i pragmàtica de la cul­tura pro­tes­tant i ha con­di­ci­o­nat la seva res­pec­ta­bi­li­tat social. Sobre el pre­si­dent Obama, per exem­ple, plana la sos­pita de ser un home refle­xiu, donat a l'espe­cu­lació intel·lec­tual. Mala­ment, pen­sen. El seu ante­ces­sor, el noi Bush, era abso­lu­ta­ment inno­cent d'aquest càrrec. Ningú mai no va acu­sar-lo d'intel·lec­tual. A cadascú el que és seu. Als EUA tenir aspecte de lle­tra­fe­rit genera recels i sus­picàcies. Per això, el pobre Woody Allen se'n defen­sava: “No he estat mai un intel·lec­tual, però he nas­cut amb aquesta pinta. No hi puc fer res”. A l'home espe­cu­la­tiu se li suposa manca de sen­tit comú i això arriba al paro­xisme quan aga­fen el tema els mili­tars. Un dels casos més cone­guts va ser la dia­triba d'Una­muno, a la uni­ver­si­tat de Sala­manca, con­tra el patètic gene­ral Millán Astray i els valors que repre­sen­tava aquell fei­xista muti­lat i cruel. Millán Astray va pro­fe­rir el cèlebre exa­brupte: “¡Muera la inte­li­gen­cia!”. Per con­tra, el gene­ral Eisen­hower, durant la cam­pa­nya que li va donar la pre­sidència dels EUA, va des­qua­li­fi­car els intel·lec­tu­als (sim­pa­tit­zants del seu con­trin­cant demòcrata) amb una frase engi­nyosa: “Un intel·lec­tual és l'home que parla més del que cal per dir més del que sap”. A vega­des, els mili­tars tenen cops ama­gats.