Els Manel i les Espanyes

U n grup que canta en català, pot arri­bar a ser número 1 a les llis­tes musi­cals de l'Estat?, es pre­gun­tava l'altre dia un dels prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols a propòsit del nou disc dels Manel. La pre­gunta, que no és inno­cent, només té, evi­dent­ment, una res­posta i aquesta és que sí. Natu­ral­ment que sí. Igual­ment com el pri­mer a les llis­tes és sovint un grup que canta en anglès, o ho podria ser un que cantés en xinès o en la llen­gua que fos. El curiós del cas és que la pre­gunta la fes qui la feia. Un grup de comu­ni­cació que, jus­ta­ment, té la clau perquè gent com ara els Manel, o qual­se­vol altre con­junt, sigui escol­tat sovint a les Espa­nyes. Un grup de comu­ni­cació que pot deci­dir eme­tre a través de la seva xarxa d'emis­so­res –com, de fet, fa cada dia amb altres músics– una cançó dels Manel cada quart d'hora i que, a més, els pot dedi­car pàgines i pàgines als seus dia­ris i suple­ments domi­ni­cals. Arre­glar, d'aquesta manera, una ano­ma­lia de la qual ells matei­xos i la resta de mit­jans espa­nyols són els únics res­pon­sa­bles. I després diuen que estan interes­sats en la cohesió dels pobles de l'Estat...