Joan Colomines, retorn a la mar
Als set anys, ja orfe de mare, el sorprengué una gernació pels carrers de Barcelona, amb fotos de Galán i García Hernández. Als onze desfilà davant del taüt de Macià i als dotze va visitar el Parlament, sense imaginar que, quan en tingués 57, hi ocuparia un escó com a diputat. Als 15 duia paquets per encàrrec a un Andreu Nin que ja no els rebé mai... Aviat descobrí, però, la “raó de ser profunda” de la seva vida: fer de metge. Fou alumne d'A. Pedro i Pons, company de F. Solé i Sabarís i, a l'hospital d'infecciosos, conegué Fleming. La seva especialitat fou la ciència de laboratori clínic –en tingué un durant 35 anys– i hi contribuí amb diverses obres de prestigi.
Estudià també filosofia i lletres, on coincidí amb els mallorquins Massot i Muntaner i Miquel Bauçà, i als Estudis Universitaris Catalans. Fundà el Conclave Musical, amb 101 audicions de música (1951-59), promogué les Barbolles, 36 lectures poètiques clandestines pels principals autors nacionals (1959-62), d'on sortiren els 70 enregistraments de l'Arxiu Sonor de Poesia i edità els vuit números de la revista Poemes (1963-64). Promotor principal del Nobel de literatura per a Josep Carner, motor de la campanya pel català dita “de les instàncies”, secretari del PEN català en reorganitzar-se (1964), membre del consell de redacció de Serra d'Or i col·laborador de Xaloc (Mèxic), ànima del premi Amadeu Oller i president dels Recull (Blanes), el Dr. Colomines va ser un activista de la cultura i un creador, poeta, dramaturg i assagista, amb un llegat d'una trentena de llibres.
Detingut, empresonat i multat per la seva lluita antifranquista, amb Joan Oliver van ser les cares de l'històric recital de poesia del Price (1970). Militant del Front Nacional de Catalunya, amb els noms de “Mossèn” i “Aragonès”, en fou secretari general (1968), fins que se'n separà i creà el Partit Popular de Catalunya (PPC, 1972-1976), res a veure amb les sigles d'ara, òbviament. Defensor de la unitat de l'esquerra catalana no dogmàtica, en el míting multitudinari del 1976 féu famosa la frase “estem suant socialisme”. L'etapa en el PSC fou breu, davant les dificultats que comportava la relació amb el PSOE, i de seguida ingressà a CDC. Primer president de l'Associació Catalana d'ex-Presos Polítics, presidí també la comissió de Política Cultural al Parlament i coordinà els lectorats de català a les universitats de fora dels Països Catalans.
Alt i ben plantat, amb un punt de presumit i una elegància buscada i conscient, sovint vestia amb roba clara, potser recordant les fotos del pare, emigrant als 14 anys a Puerto Rico. Ben cofat amb un barret que, a més d'augmentar-ne la noblesa i distingir-ne la personalitat, en alguna ocasió havia servit d'urna improvisada en alguna reunió secreta, com quan votaren qui creien que guanyaria les primeres eleccions lliures i el PSUC s'alçà amb el triomf... Pel seu domicili del barceloní carrer d'Aragó, referent simbòlic de la Catalunya resistent, hi passaren els noms més destacats de la cultura i la política del país, al llarg dels anys.
El recordo al ParlamenT, els primers noranta, quan A. Colom, M. Pueyo i jo hi érem els únics diputats oficialment independentistes. Ell ens tractà sempre amb afecte, simpatia i amb un cert aire protector que en delatava complicitat. Un dia fred de febrer se l'ha endut quan tenia 87 anys. Ell, antic president del Club Nàutic d'Arenys, havia deixat escrit que volia que les seves cendres s'escampessin a la mar. El seu veler ja no el tindrà més conduint-lo camí de Formentera. Però hi serà sempre, en ple tràngol i amb la mar en calma.
