Impagable, sí

Dilluns dia 7, a les pàgines d'un rotatiu a què cal desitjar com a mínim tanta vida com el que el lector té a les mans, un dels nous manaies generalitaris s'esplaiava a gust. Prou com per amollar impertèrrit que “el que no pot ser és que la universitat formi gent amb diners públics, com filòlegs clàssics, que no podran anar al mercat”.

Lapidària sentència (amb coda: “Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè”) que no sembla haver suscitat resposta. Tret de la d'un editor de fulgurant carrera que, des del mateix diari (dijous 10), intentava raonar amb el mamífer al·ludit, en termes pròxims a la indignació aquí recusada tot just dimecres passat.

I no. Davant secrecions d'aquest gruix, poc serveix invocar Stéphane Hessel. Millor remetre's a l'Albert Camus d'El mite de Sísif: “No hi ha destí que no es venci amb el menyspreu”. Tot recobrint aquest, això sí, de sarcasme.

Imaginant-nos doncs, per començar, la cara de monsieur Jourdain d'aquest beoci tan bocamoll en ser-li fet avinent que, la major part de tecnicismes terminològics emprats en medicina, són pouats de les llengües clàssiques. Sense el llegat de les quals, altrament, poc podrien tessalis com ell parlar de “desastre”, “tragèdia”, “catàstrofe”, “drama”, per designar l'actual situació de les arques públiques.

Uns arguments aquests, però, massa utilitaristes encara, massa en la línia del senyorestevisme del tal conseller. Al qual Honorable, si fos capaç d'entendre-ho, bastaria replicar-li amb una citació de l'Errata de George Steiner: “Enmig de la inhumanitat i la indiferència de la història, un grapat d'homes i dones han estat posseïts creativament per la irresistible esplendor de l'inútil (el daimonion socràtic). Això constitueix la dignitat eminent, el principesc de la nostra espècie brutal”.

La cosa llavors és: el quídam en qüestió parlava motu proprio o en nom del govern? No cal ja esperar als cent dies per començar a enyorar l'anterior executiu?