Japó

No me n'amago gens ni mica: jo sóc defen­sor de l'ener­gia nuclear; però això no vol dir que sigui indi­fe­rent a la manera com es genera. Les cen­trals han de ser segu­res. Fins a l'excés. La catàstrofe del Japó ha demos­trat que hi havia esce­na­ris, pos­si­bles en una zona amb ele­vada acti­vi­tat sísmica, que es van pas­sar per alt. De tota manera, Déu n'hi do el que han resis­tit les ins­tal·laci­ons de Fukus­hima: un ter­ratrèmol de 9 graus a l'epi­cen­tre i un tsu­nami.

El món ja ha vis­cut situ­a­ci­ons crítiques sem­blants. Abans de Txernòbil, la més sonada va ser la de la cen­tral de Three Miles Island, als Estats Units, el 28 de març del 1979. En aquell inci­dent, però això es va saber molt més tard, es va fon­dre un 52 per cent del nucli. Les cen­trals eren lla­vors força inse­gu­res en com­pa­ració amb les actu­als. Aquest inci­dent va tenir com a con­seqüència la para­lit­zació de la cons­trucció de cen­trals, com sem­bla que pas­sarà ara. I aquesta para­lit­zació va fer que no s'avancés en els meca­nis­mes de segu­re­tat.

És a dir, que si la deter­mi­nació de lla­vors hagués estat la contrària i s'hagués dema­nat als pro­mo­tors del pro­grama nuclear que millo­res­sin els sis­te­mes de segu­re­tat pro­ba­ble­ment els reac­tors de Fukus­hima no esta­rien en la situ­ació actual. Vam per­dre un temps preciós.

El pànic a l'ener­gia nuclear que s'ha apo­de­rat d'alguns governs euro­peus em recorda molt al que va pas­sar després d'inci­dents sem­blants. Suposo que quan l'opinió pública es calmi el pro­grama seguirà enda­vant. Però hem d'apren­dre la lliçó i exi­gir una millora evi­dent de la segu­re­tat nuclear.