El successor

Ara que es comença a dir que Zapa­tero ple­garà, la gent que ha de par­lar-ne diu que està des­fu­llant la mar­ga­rida. És una mica trist això d'haver d'infor­mar sense tenir res en con­cret per dir, fora que no se sap del cert qui suc­ceirà Zapa­tero i tam­poc quan es farà públic. Tot és fer una porra de noms, tot és aven­tu­rar dates, tot és estar atent a qual­se­vol movi­ment que hi hagi i a qual­se­vol cosa que el succeït digui. L'única segu­re­tat és que ha d'anun­ciar-lo ell perquè, si no fos així, la suc­cessió sem­bla­ria un cop d'estat i el canvi obri­ria una crisi que el PSOE no es pot per­me­tre. Sobre­tot, és clar, en temps d'elec­ci­ons. Però quan és que no hi ha elec­ci­ons? La gent impor­tant té suc­ces­sors, la gent com vostès o com jo tenim els mit­jans de comu­ni­cació i la pos­si­bi­li­tat de fer hipòtesis. Després, quan arriba el gran dia, si resulta que algú ho ha encer­tat, sem­bla que sigui alguna cosa. Què? Ben bé no sé sap, però alguna cosa. Entre­mig, hi ha aquells que se suposa que tenen infor­mació: molts, la veri­tat, no saben res, però la gent gene­ral­ment no dub­tem que saben alguna cosa. Sobre­tot si tenen el títol de peri­o­dista, que es veu que això ajuda molt. I, més a prop de la notícia encara, hi ha els pos­si­bles suc­ces­sors. Pot­ser tam­poc no saben res, però molta gent pensa que tenen alguna infor­mació encara que a la pràctica es con­creti en un som­riure, en un estos­sec o –això sí, això sí– en una tele­fo­nada. Hi haurà, final­ment el dia que tots sabrem qui és el suc­ces­sor. I més tard, un cop fets els adobs per­ti­nents, segons com vagin les elec­ci­ons, eclip­sarà aquell home gal­taplè i d'ulls clars. Lla­vors, començarà a des­co­brir que qui mana són el mer­cat, els ame­ri­cans i Europa.