L'Eliete es fa estimar

L'Eli­ete es fa esti­mar. Jo he rigut, he patit, m'he pelat de fred i m'he pas­se­jat amb l'Èlia, la pro­ta­go­nista de la novel·la Pri­ma­vera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. En l'àmbit fami­liar li diuen Eli­ete, escrit així per repro­duir la pronúncia de la Ribera d'Ebre. És una dona de trenta i pocs anys que narra dos moments de la seva vida, un a la tar­dor i un altre a l'hivern. La suc­cessió d'esta­ci­ons és la roda del temps, que sem­pre gira sobre el pas­sat, el pre­sent i el futur. La novel·la parla sobre­tot de la vida d'avui, expli­cada per una pro­ta­go­nista que et fa obli­dar que és un per­so­natge lite­rari. Exis­teix, la veus, la toques, l'escol­tes amb fruïció, et diver­tei­xes veient com s'auto­a­na­litza, te la creus tant que vol­dries tenir el seu telèfon per comen­tar-li les teves impres­si­ons.

Una novel·la pot ser bona per raons molt diver­ses. Aquesta ho és per la gràcia amb què s'explica la pro­ta­go­nista, pel món des­crit (tant l'inte­rior com el físic), pel tremp nar­ra­tiu de l'autora. Això es té o no es té, i Marta Rojals demos­tra una gran fres­cor estilística en con­ver­tir la sin­ce­ri­tat en lite­ra­tura. De cos­tu­misme, rura­lisme, crònica gene­ra­ci­o­nal i auto­bi­o­gra­fia, n'hi ha cent grams de cada a Pri­ma­vera, estiu, etcètera, i tots aquests ingre­di­ents hi apor­ten vir­tuts.

A mi m'agrada més la depu­ració nar­ra­tiva de la pri­mera part que la pro­li­xi­tat i els diàlegs exhaus­tius de la segona. No té importància, són dese­qui­li­bris d'una pri­mera novel·la que té tota la força i l'audàcia de la joven­tut. La sim­pa­tia de l'Eli­ete i l'Èlia cere­bral i caga­dub­tes es gua­nyen el lec­tor en tot moment. Jo em declaro (con)vençut.

Aquests dies he expli­cat amb una per­sistència bíblica que les novel·les adme­ten i fins en oca­si­ons recla­men una apro­xi­mació a la parla real. No sóc l'únic ni el pri­mer que ho ha fet en català. Marta Rojals fa par­lar els seus per­so­nat­ges amb el català col·loquial de la Ribera d'Ebre. No com­par­teixo alguns cri­te­ris lingüístics que usa, però cele­bro que una obra d'avui repro­du­eixi d'una manera des­a­com­ple­xada una vari­e­tat tan viva com poc reco­ne­guda de la nos­tra llen­gua. I tot, per fer una lite­ra­tura amena i vital, de la bona.