Sisme de magnitud global

Ja hem trac­tat en diver­ses oca­si­ons dels efec­tes que poden tenir a la nos­tra terra els ale­te­jos de les ales d'una papa­llona als antípodes. Però, ara, el que ha succeït no és el sim­ple ale­teig d'un lepidòpter, ni tan sols d'un miler, mar enllà, sinó un movi­ment sísmic de màxima potència en l'escala de Rich­ter.

El sisme de què par­lem va tenir l'epi­cen­tre en els domi­nis d'un de tants sàtra­pes que la revista Time publica en inven­ta­ris de 10 i que sol incloure, entre altres: Hosni Mubàrak: el pre­si­dent del Iemen, Abdu­llah Saleh; el líder nord-coreà, Kim Jong-il; el pre­si­dent de l'Iran, Mah­mud Ahma­di­ne­jad; el pre­si­dent del Sudan, Al-Bas­hir; el líder de Zim­babwe, Mugabe; el pre­si­dent d'Algèria, Bute­flika; el rei de l'Aràbia Sau­dita, Abdul·là; el bie­lorús Alek­san­der Lukai­xenko; el tad­jik Emo­ma­lii Rah­mon, i altres habi­tu­als al rànquing dels vilans mun­di­als com el líder libi Muam­mar al-Gad­dafi.

D'acord amb la llista de dolents ofi­ci­als, la reflexió que ens plan­te­gem és que, tot i que ara per ara les mira­des estan posa­des al Magrib, Egipte i tot el Pròxim Ori­ent, seria bo no per­dre de vista els dis­tin­gits per Time de la zona islàmica d'Àsia, perquè sem­bla que aquest tipus de sico­fan­tes no se saben dis­treure sense fer sang als altres... i, fran­ca­ment, això s'assem­bla, cada vegada més, a un nou big bang que espe­rem que doni lloc a un nou uni­vers més democràtic i no a tot al con­trari.

De moment, l'embo­lic ha començat amb la revolta popu­lar tuni­si­ana que després de mol­tes tri­bu­la­ci­ons, per fi, va fer sor­tir per cames el seu pre­si­dent Ben Ali (però no amb les mans bui­des). El govern supo­sa­da­ment encar­re­gat d'arre­glar el caos va ser assu­mit de manera interina (va pren­dre pos­sessió el 14 de gener i, sàvia­ment, al nos­tre parer, va dimi­tir el 27 de febrer) pel que va ser pri­mer minis­tre, Moham­mad Gha­nuchi, és a dir, un mem­bre de la colla de Ben Ali, i, per tant, refu­tat també pel poble (i no només pels que sur­ten al car­rer, sinó fins i tot per tots els que dei­xen anar per­les “tirant la pedra i ama­gant la mà” empa­rats en el més que incert ano­ni­mat de Face­book). L'altra versió del tema, la de Gha­nuchi, és ben dife­rent, ja que asse­gura que no fuig de les seves res­pon­sa­bi­li­tats, sinó que actua pel bé de Tunísia, del seu futur i de la seva revo­lució, i li passa el tes­ti­moni a Fuad Mebaza... I veu­rem quant triga aquest a aga­far un avió amb rumb des­co­ne­gut (o no tant, que és sabut que algun dels nos­tres països veïns més pro­pers sem­pre han estat molt hos­pi­ta­la­ris amb els que arri­ben amb la bossa que sona... i, a més, ja ho va sug­ge­rir Humph­rey Bogart des de Casa­blanca: “We'll always have Paris!”), si és que quan lle­gei­xin aques­tes línies que ara escri­vim no ho ha fet ja...

Però, no es Pen­sIn, entre tants morts i des­tros­ses, el bo és que, segons diuen els líders d'aquesta con­vulsió, hi ha unes deman­des que han guiat la revo­lució: la recerca de democràcia, lli­ber­tat, elec­ci­ons lliu­res i divisió legal de poders. Però el que sem­bla que no tenen molt clar és que la situ­ació no esde­vin­gui un cata­clisme més temi­ble que una tem­pesta d'estiu sobre un camp de blat.

Després de Tunísia els va tocar a Egipte, al Iemen i a Líbia, gover­nada des de fa més de 40 anys per l'estra­fo­lari coro­nel Gad­dafi amb un sòlid usde­fruit del poder recol­zat per diver­sos sequaços, entre ells alguns dels seus fills. Donada la men­ta­li­tat, si és que en té, del coro­nel Gad­dafi (amb més meda­lles que pit), ja se sabia per enda­vant que hi hau­ria una reacció sag­nant con­tra el que sigui o qui sigui, de la qual l'invicte coro­nel sor­tirà com si res, perquè, segons ha mani­fes­tat algun dels seus sequaços, el líder només neces­sita tres hores per reco­llir estris i anar a ter­res millors. D'altra banda, ens comen­ten fonts ben infor­ma­des que a la recam­bra estan espe­rant els pro­jec­tils d'Algèria (on, de moment, posen com a excusa per no sumar-se al movi­ment imme­di­a­ta­ment el cruel record del milió i mig d'alge­ri­ans i alge­ri­a­nes cai­guts en la seva última lluita –1954-1962– per la inde­pendència), el Mar­roc, Jordània, el Líban (on es regis­tren ja movi­ments incòmodes), l'Iran, Síria, l'Aràbia Sau­dita, el Sudan, Corea del Nord, Bie­lorússia, el Tad­jikis­tan... o alguns de més llu­nyans com Indonèsia. Les estadísti­ques pobla­ci­o­nals més fia­bles, apor­ta­des per les Naci­ons Uni­des, regis­tren una majo­ria musul­mana (86,1%), és a dir, més o menys, 204.536.028 per­so­nes, que Déu n'hi do si els agafa per unir-se a la marxa!

Per si de cas, en aquests indrets ja comen­cem a posar la barba a remu­llar i el govern està pre­nent mesu­res per si de cas... De moment, per estal­viar com­bus­ti­ble i trac­tar al menys pos­si­ble amb Gad­dafi (l'amo de la clau dels ole­o­duc­tes que ens pro­ve­ei­xen majo­ritària­ment petroli), s'ha adop­tat una reducció de la velo­ci­tat màxima en auto­pis­tes i auto­vies. Però, no es pre­o­cu­pin vostès, aquí no sor­ti­rem al car­rer a pro­tes­tar, ens que­da­rem plo­rant des­con­so­la­da­ment a casa nos­tra, i això el que en tin­gui.

A més, bus­cANT BUS­CANT entre els països musul­mans, el pre­si­dent ha tro­bat un emi­rat petit, tran­quil·let (aliat lle­ial dels Estats Units) i amb un xeic amb ganes de gas­tar-se els petrodòlars a Espa­nya. Ben­vin­gut Mr. Hamad bin Kha­lifa Al-Thani!