La generació salvada

Que l'ado­lescència és l'edat més difícil només ho diuen els que l'han dei­xat enrere. Però els adults som grans afi­ci­o­nats a eti­que­tar els joves que tran­si­ten de la infan­tesa a la madu­resa. Els hem dit de tot sense dema­nar-los mai permís. Gene­ració play, gene­ració per­duda, gene­ració ni-ni. La llista és tan llarga com imme­res­cuda. L'escru­tini dels joves és el pas­sa­temps pre­fe­rit dels vells des­me­mo­ri­ats que ja no recor­den la fila que feien quan es reben­ta­ven els grans de la cara, ni el tre­mo­lor de cames que els pro­vo­ca­ven els des­a­fi­a­ments del món dels grans. Per això la publi­cació de dos estu­dis pro­funds i reve­la­dors sobre com són de veri­tat els ado­les­cents d'avui és una molt bona notícia. El pri­mer estudi l'ha pre­sen­tat l'obser­va­tori de salut de la infància i l'ado­lescència Faros, vin­cu­lat a l'hos­pi­tal Sant Joan de Déu. El segon, l'Ins­ti­tut d'Infància i Món Urbà (CIIMU). Ambdós estu­dis cons­ta­ten el mateix: en con­tra del tòpic, les famílies actu­als no són fàbri­ques de capsi­granys. La pri­mera gene­ració que trans­met els seus conei­xe­ments als pro­ge­ni­tors, i no a la inversa com s'havia fet sem­pre, és també una gene­ració tole­rant, men­tal­ment oberta a noves for­mes de família, que valora la fide­li­tat. També, i aquest és el mal, que passa poc temps amb els pares. Si els ado­les­cents fan algun dia un informe sobre els adults segu­ra­ment no ens dei­xa­ran pas tan bé.