Més enllà dels relats

El dia 12 de gener de 2010 Haití va ser sacsejat per un terratrèmol que va tenir el seu epicentre a només 15 quilòmetres de la capital, Port-au-Prince. La devastació va ser impressionant, i el nombre de víctimes mortals esglaiador: més de 200.000 persones. El recent terratrèmol i posterior tsunami que ha malmès una part de la costa est del Japó és un dels més forts registrats mai. Al nombre de víctimes mortals –que probablement acabaran sent més de 15.000– i a la destrucció de ciutats senceres cal afegir-hi el gravíssim accident de la planta nuclear de Fukushima, les conseqüències reals del qual encara són incertes. No afegeixo més detalls perquè considero que els lectors de l'Avui estan prou informats de tots dos episodis. Sí que voldria, en canvi, fer un parell o tres de reflexions sobre la nostra pròpia mirada cap a aquests esdeveniments, que són més o menys simètrics i no estan gaire allunyats en el temps.

La primera té a veure amb aquesta mania nostra –vull dir dels occidentals– de reduir-ho tot a “mirades” i, sobretot, a “relats”, com si els fets no existissin o fossin una cosa secundària i insignificant. Quan es va produir el terratrèmol d'Haití, no van ser precisament pocs els qui van criticar una cobertura informativa que consideraven esbiaixada, catastrofista i fins i tot malintencionada. Semblava com si es volgués subratllar la dependència del país caribeny de l'ajut internacional i la seva incapacitat per reconduir la situació. Semblava, en definitiva, que la cosa només tenia a veure amb la nostra manera de relatar la situació, més que amb la realitat que allí es vivia. En tot cas, el que ha passat al Japó confirma que, a més de les mirades, també hi ha coses tangibles, objectives i obstinadament reals. Els japonesos han gestionat plausiblement una situació límit, mentre que fa poc més d'un any el govern haitià va ser incapaç de resoldre qüestions logístiques elementals. Això té una explicació senzilla, és clar: el Japó és la tercera economia mundial i Haití un dels països més pobres de la terra. Però el que crec que paga la pena recordar és tot just això: independentment de la nostra mirada o del nostre relat, al món passen coses que no són un simple producte dels nostres prejudicis o de la manipulació dels mitjans de comunicació. Amb terratrèmols o sense, Haití és un lloc pobre i socialment caòtic i el Japó un país ric i organitzat. I punt.

La segona qüestió que m'agradaria comentar està relacionada amb el caràcter aleatori d'una visibilitat que, en un món hipermediatitzat com el nostre, és gairebé sinònim de realitat. I aquí, entre terratrèmol i terratrèmol, és quan apareix la patètica figura de Gaddafi. El que va passar a Líbia és una cosa tan greu com vergonyosa –un sàtrapa que volia fer callar la gent a canonades– però durant més d'una setmana aquest episodi va desaparèixer, va deixar d'existir, cosa que permeté a la dictadura líbia fer els darrers jocs de mans (un alto el foc per guanyar temps que al final ni tan sols va respectar, etc.). Els espaviladets, els falsos ingenus o els anarquistes subvencionats sempre acaben fent una lectura conspiratòria d'aquestes “desaparicions” informatives (alguns, de fet, viuen de fer-les). Com passava amb la qüestió que hem comentat abans, sembla més fàcil dur a terme una lectura malintencionada i falsament complexa d'un fet que no pas assumir-lo com allò que és: un esdeveniment contingent, una trista casualitat. Darrerament, aquesta gran impostura –hi ha poques coses més intel·lectualment deshonestes que el dubte exhibicionista– s'ha portat fins el paroxisme. Els recomano, en aquest sentit, la lectura de Boris Groys i la seva noció de “sospita mediàtica” (el nostre escepticisme sistemàtic cap als mitjans acaba conduint, paradoxalment, a la pura desinformació).

Hi moltes més coses que estan més enllà de les nostres suspicàcies envers la mirada periodística, que la transcendeixen. Cada cop estic més convençut que una de les potes que ens falten per entendre correctament la realitat que ens envolta és una bona història de les mentalitats. Hi ha molta gent que s'ha dedicat a la història de la ciència, a la de la filosofia o a la de l'art, però els bons historiadors de les mentalitats –amb l'excepció de França– són ben escassos. El dia 1 de novembre de l'any 1755 es va produir el cèlebre terratrèmol de Lisboa, que va causar pràcticament la destrucció de la ciutat portuguesa (el sisme va acabar en un aparatós incendi que va durar cinc dies). Es calcula que hi van morir unes 100.000 persones. Aquell fet va marcar un abans i un després en el si del pensament il·lustrat europeu. De fet, els debats intel·lectuals que va suscitar la catàstrofe van arribar fins a nosaltres, en la mesura que som els hereus directes de la modernitat il·lustrada. El cèlebre conte filosòfic Càndid, de Voltaire, on l'optimista Pangloss surt ben escaldat, transcorre parcialment a Lisboa per aquesta raó.

És evident que les imatges de devastació del Japó, i molt especialment les de la planta nuclear de Fukushima, marcaran un canvi de rumb en la mentalitat de les properes generacions. Convé tenir present que tot plegat va més enllà –molt més enllà!– de la nostra pròpia mirada i de tota aquesta cantarella passada de moda dels estereotips mediàtics. I és que, encara que sembli mentida, el nostre món conté alguna cosa més que fascinadores mirades fotogràfiques i subtils relats periodístics: també estem envoltats de fets, i aquests gairebé sempre són tan concrets, casuals i vulgars com un gra al cul.